Perpinyà vist per Perpinyà a la Fundació Valvi

D’entrada, la millor manera d’evitar malentesos no és dir el que una exposició vol ser (les expectatives poden –i de fet solen– acabar decebent), sinó el que, en cap cas, aspira a ser. En aquest sentit, el mateix Josep Perpinyà (Girona, 1945) es mostra taxatiu: “No és una retrospectiva. Tampoc vol ser una exposició de tesi.” La puntualització és important perquè la mostra que la Fundació Valvi li dedica del 26 de novembre al 16 de gener del 2016 coincideix amb el seu setantè aniversari, motiu més que suficient per especular sobre el sentit d’una exposició que –subratlla l’artista– “faig amb voluntat de mostrar peces que a mi m’agraden i que agrupo només perquè el conjunt tingui coherència”. De fet, i tornant al que l’exposició “no vol ser”, l’any 2007 el Museu d’Art de Girona ja va dedicar una retrospectiva força exhaustiva a Perpinyà, que, d’alguna manera, posava les bases per a una futura retrospectiva més extensa i, sobretot, més definitiva amb vista a bandejar el grapat d’etiquetes que, encara avui, suporta el treball d’aquest pintor gironí. Sense anar més lluny, un dels textos que prologava la mostra del 2007, l’escrit per Glòria Bosch, començava certificant aquest risc: “Algunes coses són més importants del que creiem, però sovint les idees fixes fan que la gent no s’adoni del fons d’una obra i es dediqui a etiquetar en funció de l’aparença”. Esport nacional (l’etiquetatge en superfície) que es practica amb aquella lleugeresa que només proporciona el desconeixement. En tot cas, el perill que cal tenir present és que quasi tota la producció pictòrica de Perpinyà pot ser objecte d’un etiquetatge banalitzant en la mesura que l’excusa formal, el referent objectiu, és fàcilment identificable. Potser per això, qui dóna la benvinguda al visitant a la Fundació Valvi no és una de les seves celebèrrimes versions de Girona, sinó algun dibuix enigmàtic com ara els que va realitzar, a mitjan anys seixanta, dels passavolants que observava mentre esperaven a la madrilenya estació d’Atocha (quan encara no hi havien plantificat al mig el monstruós jardí tropical). Que Perpinyà rebi l’espectador amb dibuixos primerencs aparentment allunyats del que ens l’ha fet més proper pot ser llegit com un toc d’atenció: per entendre alguna cosa del present cal mirar enrere i, sobretot, cal tenir la paciència que qualsevol forma d’espera reclama. Assumit el tràmit, aleshores resulta molt més senzill comprendre per què, a diferència de la immensa majoria de casos, la seva Girona mai és igual (malgrat ser la mateixa). Ras i curt: la ciutat que apareix a les seves obres no és embafadora perquè és la que neix de l’ordenació intuïtiva del caos (no ha d’estranyar-nos que la darrera vegada que va exposar a la Fundació Valvi, l’any 2006, Perpinyà realitzés un Homenatge al kaos que podia ser vist com una modalitat única d’autoretrat calidoscòpic). Doncs això: les construccions que flanquegen la riba est de l’Onyar pertanyen a aquell urbanisme possibilista fruit de l’instint constructiu més que no pas de la raó arquitectònica. L’analogia és immediata: la seva pintura s’edifica de la mateixa manera i és el resultat d’un moviment idèntic; és a dir, el que ens impel·leix a colonitzar l’espai servint-nos de les formes. A la imatge, Mirada de Josep Perpinyà.