“Fa temps que m’agrada estudiar les especificitats, o no, entre les empreses convencionals i les empreses culturals, malgrat que a molta gent durant dècades els ha fet coïssor parlar d’empreses o indústries culturals. Per exemple, recordo quan alguns puristes s’estripaven els uniformes quan veien anuncis de marques comercials de fora de l’àmbit artístic a Bonart; uns anuncis que han aconseguit que arribem als 15 anys –amb aquest número tanquem els actes de l’aniversari–, i que són empreses que sovint patrocinen els esdeveniments rellevants de l’entorn artístic. Aquesta mentalitat ha canviat, entre altres motius, perquè els diners institucionals s’han reduït i la manera de cercar finançament s’ha modificat radicalment, malgrat que en aquest Estat espanyol actual és impossible impulsar una llei de mecenatge, que no ho resoldria tot però que hi posaria una bona drecera.
Però no ens desviem del tema: la direcció dels centres artístics. Sovint tenim la imatge que qui treballa dirigint temes artisticoculturals té una sensibilitat especial i una manera de fer diferent pel simple fet de gestionar cultura i arts. La veritat és que, per l’experiència acumulada –i no m’agrada gaire apel·lar a l’experiència–, m’atreviria a dir que aquesta sensibilitat tendeix a posar-se més de manifest en la gestió dels petits equipaments que no pas en els grans transatlàntics culturals de casa nostra. Ho dic perquè, en una escala més reduïda de persones, tothom ha d’acabar essent polivalent i, des de la direcció fins a la dona de la neteja, entenen que estan en un mateix col·lectiu i se senten partíceps d’un projecte i que no només són un número. Una metodologia difícil d’implementar en els grans equipaments, en què el nombre de persones és més gran i, bàsicament, on l’obsolet sentit piramidal de funcionament preexisteix com una llosa en el desenvolupament empresarial i cultural de les nostres societats.
I tot això em va venir quan reflexionava –un acte humà que m’agradaria fer més sovint– sobre la nova direcció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. En primer lloc, no crec ni en els concursos –un debat que vaig tenir fa temps a les xarxes amb en Xavier Antich–, ni en el model impositiu: el polític posa a dit algú. Crec que hi ha camp per córrer i per estudiar models de designació per altres inputs de meritocràcia cultural i humana. I si ara hagués de fer la carta als Reis, agradar per agradar, hauria preferit –això ja és personalisme cent per cent– la Montse Badia o la Pilar Parcerisas, malgrat que sé que no es van ni presentar. Potser no es volien socarrimar dins del desgavell actual que representa el Macba, tot i els esforços de molts treballadors qualificats. Bàsicament, vaig fer aquesta tria perquè penso en la seva professionalitat al capdavant dels seus projectes i, per què no dir-ho, hauria suposat posar un accent femení a la masculinitzada direcció de tots els centres de referència públics del país: Pepe Serra (MNAC), Vicenç Villatoro (CCCB), Ferran Barenblit (Macba), Jaume Reus (Arts Santa Mònica)… Crec que encara hi ha molts temes de gènere per corregir, no per quota, no perquè la gent que hi ha no sigui eficient, sinó perquè els temps estan canviant, o això m’agradaria creure.
I, és clar, parlar de la direcció (ja sigui en el seu vessant artístic com gerencial) d’aquests grans centres és el mateix que parlar dels alts directius de les grans companyies. Mobilitat alta, caducitat alta, que provoca que el compromís amb el seu centre sigui menor i que s’estigui més enfocat a engrossir i projectar el currículum propi, que a entendre les necessitats de proximitat. A banda d’això, cal afegir una contínua interferència política, ja que la cultura és un fort instrument de comunicació. I aquest és el pitjor panorama que podem esperar. Potser aprofundir en els exemples dels empresaris Cristóbal Colón (cooperativa La Fageda) o Ricardo Semler (Semco Brasil) ens podria donar algunes pistes; o mirar, fins i tot, l’esperit de la Delfina Entrecanales, a qui vaig poder conèixer i que ens va ensenyar la seva fundació a Londres. Tots ells ens poden servir per aspirar a noves maneres de funcionament cultural.
A la imatge, Jan Fabre. Detall d’Het universum gegraden door een landschildpad.