Agustín Ibarrola

Agustín Ibarrola entrà al món de l’art amb la idea política que l’activitat de l’artista havia de ser forçosament compartida amb els altres conciutadans. L’obra seriada era l’única possible que a les societats, no ja de masses sinó expressament massificades, podia satisfer aquell ideal de sensibilitat estètica compartida. Conjuntament amb altres amics artistes, Ibarrola creà l’Equipo 57, any 1957, que es proposava fer factible la producció i la distribució de l’art segons l’ideal socialista de la sensibilitat. El pas del temps ha demostrat que l’art estricte és una qüestió subjectiva, personal per i de cada subjecte, és el nivell de percepció no racional, però conformador de coneixement, que fa de cadascú qui és i què se sent. Els fets polítics successius, de més de setanta anys, les estructures d’estat que sustentaven un art homogeni per a tothom, també se n’han anat a norris. El que finalment en l’àmbit de masses s’ha verificat és que són els elements de consum comú els que assoleixen assaboriments particularitzats; com també succeeix tant en les obres úniques com en les obres seriades, molt més en aquestes quan hem entrat en l’era de la reproducció múltiple. És la reproducció la que pot ser múltiple, seriada, però la satisfacció de possessió i de consum és absolutament i radicalment personalitzada. De tot plegat ens en dóna una mostra ben clara, neta i precisa la continuada obra de Ibarrola. Les obres de l’Equipo 57 podien ser de disseny i consum privat, particular o industrial, però la intenció era que agradessin, donessin satisfacció a cada posseïdor. I ho aconseguiren. Quan els temps i les circumstàncies els dispersaren, cada component seguí el seu camí particular, alguns passaren a l’abstracció radical; d’altres, al disseny de l’immediat, i algú més, com ara Ibarrola, sentint-se artista i compromès amb el comú de la gent, volgué continuar fent un art sensible i de qualitat estètica a l’abast, per compartir amb els que l’observessin i acabessin sentint-se’l seu. Ibarrola, a més de trobar-se als tallers de confecció d’obra seriada, volgué també passar-les al carrer, a la natura, i començà a fer una mena de nou land art, impregnant els espais i els objectes que els constitueixen, naturals o urbans, amb les seves petges sensibles radicalment subjectives. Establí fins i tot un prototip de disseny abstracte de l’home basc, de la multitud basca, que plasmà sobre paper però també en escultures i que deixà present en tots els indrets on li fou possible o permès, tot i que va sofrir, en moltes ocasions, vexacions d’alguns intolerants, dels que no volien formar part d’aquella estètica personal d’Ibarrola. Però la seva tenacitat ho ha vençut tot i ha aconseguit crear aquell tipus d’art seriat i –per què no?– de peça única també, que identifica el projecte, la sensació i la realització en unes formes pregnants. Amic Ibarrola, seixanta anys ens separen des que vaig tenir el goig de col·laborar una mica amb vosaltres a París. Hem continuat el combat, cadascú, òbviament, amb els seus instruments de treball. Una mostra d’Ibarrola es pot veure a la galeria Eude de Barcelona fins a finals d’any. A la imatge, Agustín Ibarrola. Ondulació.  Edició 1/25 - 25/25. Galeria Eude Barcelona.