La diàspora

Una bona mostra de l’oscil·lant que és el sistema de l’art a Barcelona ​​ha estat aquest inici de temporada. Un escenari que podria ser interessant per a una anàlisi des de l’antropologia o des de la geografia humana. A Enric Juliana, sempre atent a la geografia, li agradaria: efectivament, la geografia és l’assumpte. Des de fa temps, una mena de calma sembla envoltar el sector de les galeries. És una bona notícia allargada en el temps que les diferents associacions hagin aconseguit posar-se d’acord en diverses accions. Continua resultant xocant que hi hagi almenys tres associacions i que les raons de pes que alguna vegada he pogut sentir de la separació és que els àmbits de treball dels uns i els altres no tenen res a veure (com si tinguéssim molt a veure els professionals que engreixem l’associació de crítics més enllà d’escriure sobre art, i ni això). En qualsevol cas, hem passat dels premis GAC del “galerisme unit” a la celebració d’un inici de temporada conjunt amb fira inclosa: Gallery Weekend i Swab. Un esdeveniment amb el qual buscar noves audiències i major rellevància pública (alguns minuts al TN). Ara ve la geografia. La pujada de preus dels lloguers a la zona de Rambla Catalunya i Consell de Cent hauria empès les galeries allí instal·lades a buscar nous emplaçaments. Un argument molt en la línia novaiorquesa del Soho substituït per Chelsea substituïda per Brooklyn. Però el cas és que aquesta gentrificació, de fet, només ha afectat d’una banda Senda i Carles Taché, i, de l’altra, Nogueras-Blanchard, que per altres motius havien de deixar el local del Raval (una altra geografia i per a molts barcelonins, visitants de galeries, un altre món). Desbandada a Consell de Cent: -2. Però a l’Eixample queden les galeries del passatge Mercader i d’Enric Granados. Baixant la Rambla, a la zona del Macba, Dels Àngels o etHALL. I llavors ve el dubte. Una opció: agafar el metro, la línia verda, o continuar caminant fins a la plaça Espanya i visitar la nova seu de Carles Taché; de passada, visitar el MNAC, CaixaForum o la Fundació Miró. Segona opció: creuar les Rambles, cap al passeig de Sant Joan, i arribar al carrer Trafalgar on s’ha instal·lat Senda, per després pujar fins a Urquinaona, agafar el metro, la línia vermella fins a Santa Eulàlia, a l’Hospitalet. I, llavors, visitar, ara com si estiguéssim a Brooklyn, en un antic edifici industrial, amb un entorn de cases amb olor de conflicte, els enormes espais de Nogueras-Blanchard i Ana Mas Projects. De passada, visitar Tecla Sala i la Fundació Arranz-Bravo. L’Ajuntament de l’Hospitalet sembla que està posant èmfasi a buscar una certa capitalitat artística de la ciutat. Hi ha alguns avantatges: espais disponibles a preus assequibles i bona comunicació. Què falta?, la poca predisposició dels barcelonins a considerar que existeix alguna cosa fora de l’Eixample, del Raval o per sota de la Diagonal. No hi ha vasos comunicants. I si molts no van al Raval, no sé com aniran a l’Hospitalet o a plaça Espanya. Unió (activitats compartides) i diàspora (separació geogràfica): com si l’única manera d’estar units fos estant separats. Metàfores poètiques i geogràfiques interessants. Però encara que ens agradi la comparació amb Nova York, a Barcelona el públic real i potencial és petit. La pregunta, aleshores, és: si el que hi ha està disposat a seguir la diàspora? De què hauran servit aquells minuts al TN? La galeria Senda ha inaugurat la nova seu amb una exposició de Mathieu Pernot. A la imatge, Arles 2013.