"La filosofia de la immediatesa" d'Arnau Puig

Col·laborador habitual de Bonart, el filòsof i crític d’art Arnau Puig (Barcelona, 1926) és un dels primordials impulsors de l’avantguardisme estètic i filosòfic català. Fundador del grup artístic Dau al Set, escortat per Joan Brossa, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats i Joan Ponç, defensa l’existència d’“una filosofia de la immediatesa que apareix a Catalunya a partir de l’ensulsiada del 1714. Tracta de descobrir la realitat i despertar-hi des de la nuvolada ideològica de la teologia del poder de versió castellana”. La filosofia de la immediatesa parteix d’un cicle de conferències al Palau de la Virreina, el setembre del 2014 (La filosofia dels mots, de les imatges, dels instruments), comisariada per Arnau Puig. Allà s’assajava una reflexió a l’entorn del pensament català nascut de la tragèdia col·lectiva. El llibre, ara, es proposa retrocedir a la renovada llavor filosòfica catalana per poder comprendre i interpretar les transformacions polítiques i culturals que, sinuoses però constants, arriben fins al present català amb veu pròpia. El subtítol del volum –1714, bressol sagnant del pensament català– indica sense embuts que l’autor mantindrà obertes les ferides que aquí s’enceten. A la nota de l’editor se’ns fa avinent la paradoxa: la filosofia catalana de la immediatesa (el sentit comú) neix entre els morts. El talent d’Arnau Puig consisteix a resseguir els brots nous segellats en la filosofia europea del segle XVIII i de l’art català modern: és aleshores quan comença a veure’s que hi ha una visió cultural local dels pilars del saber –la percepció immediata– i, conjuntament, les aportacions de la ciència. Al segle XIX ja es parla de filosofies nacionals, el món s’entén tal com es veu des d’on s’observa. La filosofia de la immediatesa és una filosofia dels continguts dels continents, i no s’adopta, no s’hi arriba, hom s’hi troba immers. La filosofia de la immediatesa és un llibre imprescindible ara que es qüestiona l’ensenyament d’aquesta matèria fonamental per a l’enteniment d’una condició humana cada vegada més a la deriva. Perquè la filosofia no és un saber, una concepció del món, sinó un intent d’explicar-nos el que pensem de l’entorn vital i social i del món en general. El llenguatge d’Arnau Puig aclareix la comprensió d’unes reflexions habitualment tenyides d’obscuritat. Escrit a còpia d’aforismes i exemplificat transversalment amb altres arts, el llibre proposa produir una filosofia especulativa que ho confronti tot, que ho raoni tot, que prengui en consideració tota declaració de tipus intel·lectual, espiritual, per adonar-se que no és en els mots on rau el saber, sinó que aquests no en són més que els instruments. “Viure és aportar una resposta a la realitat que mostra el món concret en què ens hem de debatre”, sentencia Puig.