Homenatge a Rafael Bartolozzi (1943-2009) al MAMT

“Y, como diría Georges Perec, ahora recuerdo el Caligrama como una caverna posplatónica, desde su señal de entrada (un caligrama lleva al alogismo la representación visual del logos, reduplicando el efecto pharmakon de la escritura); y en pasando el cartel ominoso se “abría” al interior, hacia abajo… Y lo dice el mito: sabio ascender hasta exterior de cueva, luego regresar y estructurar Inconsciente. En tal peregrinaje, el artista reconfigura los ídolos de la tribu.” Santiago Echandi, Op, sweet Op (fragment)  El Museu d’Art de Tarragona (MAMT) presenta fins al 21 de febrer del 2016 una mostra homenatge a l’artista Rafael Bartolozzi (Pamplona, 1943–Tarragona, 2009), coincidint amb el cinquè aniversari, el 2014, de la seva mort. Coproduïda amb el Museu de Navarra, la mostra ha estat concebuda com un projecte itinerant que es desplaçarà, també, a la seu del carrer d’Ausiàs Marc de la Fundació Vila Casas. Comissariada per la crítica d’art Raquel Medina, l’exposició Bartolozzi 1943-2009,  aplega una cinquantena d’obres que defugen una concepció cronològica per centrar-se en les temàtiques que habitaren el seu pensament. Orígens, sostrats i arrels ancestrals, Eros i allò humà: figuració poètica i metàfora i Naturalesa i figuració: cosmologia lúdica estructuren la mostra en tres capítols i, alhora, evidencien la naturalesa mestissa d’un creador que, sabent-se deutor d’una cultura ancestral, observava el seu temps. El llegat popular de la cultura natal de Bartolozzi –palès en la seva fascinació  pels paisatges atàvics del Bosc d’Irati o en quelcom més quotidià: mai es va voler desprendre de la txapela–, i la cultura Mediterrània del mar i del camp de Tarragona –on es traslladaria a finals de la dècada dels 80 després d’haver viscut durant dues dècades a Barcelona–, van esdevenir el punt de partida d’una obra exponencialment intuïtiva. Si bé durant els primers anys l’artista va mostrar un gran interès per l’abstracció de l’obra de Tàpies o Saura, ben aviat es va deixar seduir per l’emergència del pop i la nova figuració. Aquests corrents van permetre a Bartolozzi (junt amb altres autors de la seva generació com ara Robert Llimós, Gerard Sala, Zush i el seu company artístic durant 10 anys, Eduardo Arranz-Bravo) projectar un treball d’expressió plàstica amb arrels en els conflictes de la seva realitat immediata –principalment, l’anhel de llibertat d’un poble reclòs que intuïa la fi d’un període i l’inici d’un altre. Posteriorment, la producció del navarrès se situà prop de la neofiguració, de la qual va prendre la poètica i la màgia com a mecanismes d’unió entre el món imaginari i el món tangible. Per damunt de tot, la seva obra traspua un vitalisme intens i una voluntat utòpica que celebra la sensualitat de la natura, l’erotisme i els plaers de l’existència humana. Bartolozzi va cloure la seva carrera amb la consolidació d’una personalitat creativa personal i distintiva, amb una amalgama de vibracions tàctils i visuals que connectaven amb les avantguardes europees. A la imatge, autoretrat de Rafael Bartolozzi.