“De la Garrotxa a l’Empordà” de Lluís Roura a la Sala Rusiñol

Lluís Roura presenta De la Garrota a l’Empordà de l’11 de desembre del 2015 al 5 de gener del 2016 a la Sala Rusiñol de Sant Cugat del Vallès. En aquesta ocasió, la mostra De la Garrotxa a l’Empordà conté unes referències biogràfiques que, un cop conegudes, ens donaran una explicació ben clara sobre el profund sentit del seus quadres. El títol que l’artista ha escollit per a l’exposició connecta amb Josep Pla, ja que el gran escriptor empordanès, al volum Viatge a la Catalunya Vella, novè de la seva obra completa, té un escrit anomenat justament Entre l’Empordà i la Garrotxa. Nascut el 5 de desembre de 1943 a Sant Miquel de Campmajor, un poble del Pla de l’Estany pertanyent al Gironès i situat al límit amb la Garrotxa, Lluís Roura realitzà el seu viatge vital en un ordre invers a l’establert al títol planià citat. Anà a estudi per camins plens de fang que gelaven al hivern, com la resta de la mainada del seu entorn; als vuit anys perdé a la mare i fou enviat a casa d’una tia a Castelló d’Empúries; després passà a Pont de Molins, on una germana exercia de mestra; i als dotze anys començà a treballar de bouer. Mentre es dedicava a vigilar el bestiar que pasturava al camp, per a ocupar les hores, es posà a dibuixar espontàniament el paisatge. Ompliria molts quaderns, i d’aquí vindria, anys després, la dedicació a la pintura. Lluís Roura, infant i bouer, es compenetrà amb les formes i els colors dels conreus, dels boscos de pins i alzines dels vessants septentrionals de la serra de Rocacorba i dels estanyols de Sant Miquel. Entengué de ben jove el paisatge de la Catalunya de l’interior, al que seguiria després el de la costa, quan, en 1980, s’establí a l’Escala, on disposa d’un meravellós estudi que dóna al mar. Josep Pla, al volum esmentat anteriorment, parla dels voltants d’Olot en temps de tardor i posa de manifest que Natura i Art van de la mà quan diu: “unes cols rodones i grasses, el bròquil amb els blancs del Tiepolo, l’herba dibuixada de les pastanagues, les fulles esgrogueïdes de les últimes mongetes”. A la vegada, un altre gran escriptor, Antoni Rovira i Virgili, a un text titulat Conreus de Catalunya que es troba a l’antologia Presència de Catalunya que els Serveis de Cultura de la Generalitat repartien al soldats que combatien al front l’any 1938, afirma que “en els nostres pagesos hi ha un amor sensual per la terra i un sentiment artístic innat”. Aquestes paraules dels nostres dos grans literats expliquen perfectament la pintura de Lluís Roura, que ens ofereix el vermell de les roselles que esclaten entre els grocs del blat i els verds de l’ordi, al costat dels pobles de cases blanques arraulides en lluita contra el fred, sota el cel blau on poden aparèixer les negres nuvolades que amenacen tempestes. Lluís Roura estima i coneix la terra, i sap treure del sarró de bover que fou un flabiol en forma de pinzell  per a entonar una dolça melodia en el seu honor.