La pintura amb poesia

El vell debat sobre la relació entre pintura i poesia es remunta, com és ben sabut, a l’Epístola als Pisons escrita pel poeta llatí Horaci l’any 13 abans de Crist. En aquest veritable manifest del classicisme de l’època d’August, el poeta comenta: “Com la pintura, així és la poesia: aquell [el quadre o la poesia] de qui estaràs més a prop et pren més i aquell altre [t’atraurà més] si estàs més lluny. Aquest prefereix l’obscuritat, mentre que aquest altre mereix ésser vist en plena llum, aguantant el judici agut del crític. Aquest et va agradar una sola vegada, aquest altre t’agradarà encara que el vegis deu vegades.” En realitat, contràriament a les complexes interpretacions renaixementals, Horaci no proposava de veure la pintura i la poesia com a arts germanes, sinó que havia volgut senzillament indicar que en la poesia, igual que en la pintura, hi ha obres que agraden si són vistes de lluny, mentre que d’altres ho són de ben a prop. El debat ha estat al centre dels interessos dels artistes i dels teòrics des del primer Cinc-cents, i no és per casualitat si molts artistes del Nou-cents han sigut també poetes (pensem en els futuristes italians), com si la comparació horaciana pogués ser operativa tant en la pràctica artística com en la literària. Dels exemples catalans, aturem-nos un instant en dos artistes-poetes: Albert Ràfols Casamada  i Narcís Comadira. Ràfols (Barcelona, 1923-2009) va començar a escriure poesia des del 1939, però no va ser fins al 1972, amb el volum Com una capsa, i el 1976, amb l’antologia Signe d’aire. Obra poètica 1968-1978, que va esdevenir públic que a la seva activitat de pintor, a la lírica visual dels seus quadres,  s’havia d’afegir i amb nota molt alta la de poeta. Ell mateix ho comentava: “Així com la pintura va manifestar-se al públic fa molts anys, aquests poemes han seguit un camí molt més lent per arribar a ser publicats [...], des del principi, pintura i poesia han estat en mi dues pràctiques paral·leles i fins a cert punt complementàries.” Per la seva banda, Comadira (Girona, 1942) ha llegit sempre la seva creació pictòrica com una extensió de la poesia, que va començar a publicar el 1966. Profund coneixedor dels mecanismes de moltes llengües occidentals, Comadira ha construït els seus versos com a paisatges ritmats per l’arquitectura i la natura. No és menys important la poesia que descriu i canta la pintura. El 1620, el poeta napolità Giovan Battista Marino (1569-1625), màxim exponent de la poesia barroca, col·leccionista i amic de molts artistes, entre els quals hi havia Nicolas Poussin, publicava a Venècia La Galeria, un recull poètic de 453 composicions que volia ser una mena de museu en versos, una aplicació pràctica de l’expressió d’Horaci ut pictura poësis, una ecphrasis poètica de pintures i escultures, reals o inventades. Aquestes meves breus reflexions han vingut ara al cas perquè acaben de veure la llum els volums IV i V de la personal Galleria poètica (el primer va sortir el 2011) del poeta i cèlebre historiador de l’art de Verona Sergio Marinelli. Un recull brillant, elegant i culte, en el qual l’atenció no se centra principalment en les obres d’art, sinó més aviat en els artistes, vers els quals el poeta dirigeix la seva mirada amb versos, de Caravaggio a Luca Giordano, passant per Andrea Mantegna i Sebastiano del Piombo; Marinelli canta Edward Hopper, Roy Lichtenstein o Cy Twombly. De Calder escriu poèticament, i amb mal amagada ironia, “Kandinskij in giostra [cavallets]”, mentre que de Man Ray explica, sempre amb poesia, que la seva cosa millor no és seva realment: és el cul [fondoschiena] d’una senyora. A la imatge, Man Ray. Le violon d’ingres, 1924. La pregària. 1930.