"Aftermath_conseqüències"

Després de l’aposta teòrica del darrer comissariat, la Biennal d’Arquitectura de Venècia del 2016 ha escollit una proposta radicalment diferent liderada pel comissari xilè Fernando Aravena. El lema escollit, Reporting from the front, és una metàfora bèl·lica que expressa la voluntat de moure’s en el terreny pràctic, en el camp de batalla real. Mentre l’arquitectura dels països desenvolupats s’asseu al divan, forçada per la inacció d’un llarg estancament, hi ha tot un món on, ara mateix, l’arquitectura és absolutament necessària per a resoldre emergències socials. El distint estat de pensament entre desenvolupats i en vies de... és cada cop més evident: en un món on la població creix de manera exponencial, les masses es mouen cap a les ciutats: es preveu que l’any 2050 el 80% de la població mundial viurà en ciutats de més d’un milió d’habitants. Només a la Xina, en els darrers tres anys, s’ha encofrat més formigó que als Estats Units durant tot el segle XX. En conseqüència, a Aravena el preocupa més la batalla diària per millorar les condicions de vida als slums que creixen fora de control a Nairobi, Ciutat de Mèxic o Mumbai, que les disquisicions teòriques o estilístiques. Mentre aquí busquem espais on l’arquitectura pugui continuar fent honor a la seva funció social, allà l’Arquitectura, en majúscules, té objectius clars i és més necessària que mai. En aquest marc, el pavelló català presentarà la proposta dels arquitectes Jelena Prokopljevic i Jaume Prats, i del cineasta Isaki Lacuesta. Malgrat que fou perfilada abans que es conegués el tema del comissariat general, la proposta Aftermath_conseqüències no ha requerit grans adaptacions per a donar-hi resposta des d’un prisma local. Els problemes que presenta Aravena no són aliens a l’arquitectura catalana: durant el segle XX també vam viure, en una altra escala, una explosió urbana que ens va llegar barris en situacions de franca precarietat. Ara, amb un escreix de parc construït, els problemes que abans es manifestaven en barraquisme i autoconstrucció ho fan en ocupacions il·legals d’immobles. L’instrument per a revertir aquestes situacions, a casa nostra, sempre ha estat la construcció col·lectiva de l’espai públic, tant en el seu vessant urbanístic com social. El pavelló català presentarà edificis que han estat capaços de transformar profundament un lloc i els mostrarà viscuts, contaminats de vida amb el pas del temps. Per a fer-ho es jugarà amb diversos mitjans audiovisuals, recursos que Lacuesta ja va assajar, en relació amb l’arquitectura, a l’exposició RCR arquitectes: papers a l’Arts Santa Mònica. Hi ha edificis que, per la seva forma de dialogar amb la ciutat, són capaços d’inventar nous espais per a l’ús públic, incidint en la millora de la vida diària dels ciutadans i justificant la seva funció social. Les conseqüències que ens volen mostrar els comissaris són les d’una arquitectura que és capaç d’oferir, pel mateix preu, solucions que van molt més enllà de les expectatives; com va dir un il·lustre arquitecte, edificis que tenen la capacitat de donar-nos llebre per gat. A la imatge, un dels projectes que es mostrarà al pavelló català de Venècia és el Centre d’Arts Escèniques L’Atlàntida de Vic, de l’arquitecte Josep Llinàs.