Com exposar en una galeria: Esfera pública (2)

Tres dècades després ens preguntem què se n’ha fet, d’aquells enverinats debats culturals que tenien tan entretinguts els barcelonins? Com s’ha arribat fins aquí?, es pregunta Miquel Molina des del seu nou altaveu a La Vanguardia, i hi afegeix: “Per què tenim la sensació que la cultura barcelonina es desenvolupa ara en la intimitat i que són els representants polítics els que fan espectacle als balcons?”. I ho remata: “Ni en els debats ni en les conferències dels candidats del 27-S no s’ha parlat ni un minut de cultura, i això que no falten motius perquè es generin saludables polèmiques com ara les que abans enfrontaven conservadors i progressistes.” De polèmiques artístiques n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà sempre, l’última, o penúltima, la censura que ha fet l’Ajuntament de Figueres d’una obra de Núria Güell i Levi Orta titulada Ideologies oscil·latòries i prodüida pel Festival Ingràvid, i que ha indignat fins i tot Joan M. Minguet, que, reconeixent que sempre procura mantenir un to educat, diu que ja n’hi ha prou!: “Amigues i amics, hi ha un moment en què no podem continuar callats. L’activista nord-americà Malcolm X deia que l’única cosa que respecta el poder és el poder. I el nostre poder és cridar, cridar ben fort que som tots prou intel·ligents per decidir el que volem veure i el que no volem veure, i que ells no són ningú per prendre’ns aquesta capacitat democràtica”, i, “per tant, exigim entre tots que la peça censurada circuli pels carrers de Figueres com estava previst. I, un cop aconseguit aquest acte de normalitat cultural, aleshores sí, si no us agrada la peça, critiqueu-la tant com vulgueu”. Qui critica, però, d’una manera constructiva: “Jo entenc la meva feina com una pràctica lliure”, és Frederic Montornés, i ens ho explica a El Punt Avui: “La idea d’apostar per artistes com qui fa una porra no m’ha interessat mai especialment, potser perquè no entenc la meva pràctica crítica, comissarial o artística com la plataforma de llançament d’un artista, ni l’obra de cap artista com una eina de promoció de la meva carrera. Si l’art és complex, el sistema que l’envolta encara ho és més i gairebé res del que es pensa s’acaba complint”. Montornés també es fa preguntes: “Què es fa des de l’educació perquè es pensi que l’art pot ser interessant? Una pregunta clàssica, tòpica, que mai troba resposta, ja que, si els partits polítics no parlen mai de cultura en els seus programes, com parlaran o es plantejaran què fer amb la seva educació? Potser, com diu Minguet, només ens queda cridar i cridar, i cridar ben fort! Montornés aprofundeix una mica en la situació actual: “Som un poble acomplexat, dependent i, en conseqüència, bon candidat a acabar podrint-se sense passar per la maduració. La tan qüestionada política de subvencions indiscriminades i poc rigoroses ha fet que la dependència ofegués no pas poques carreres artístiques.” Montornés parla de política, de política de subvencions, un tema cabdal, delicat, que sempre genera debat, i l’artista?, és bo que l’artista d’avui demani subvencions? Cal destinar diner públic als artistes d’avui?  O millor primer posem el poc diner públic que tenim per a l’educació de l’art i deixem de pagar els impostos als ajuntaments que censurin l’art? Als polítics, als partits polítics, als programes dels partits polítics no els podem exigir que parlin de tot això? O, com diu Minguet, només ens queda cridar, cridar, cridar, i cridar ben fort! L’altre centre de la polèmica de l’any ha estat el Macba, ara el seu nou director, Ferran Barenblit, fa les primeres declaracions a l’Ara: “Barcelona és una ciutat d’un teixit molt dens que té molts espais per expressar-se. Caldrà mirar aquest mapa i la relació que s’estableix amb els agents. No hem d’atreure el teixit artístic cap aquí, ens hi hem d’inserir nosaltres a dins. Jo ja defensava quan treballava al Santa Mònica que la ciutat necessita un lideratge clar, amb un centre d’art que ocupi el paper que el museu no ha d’ocupar. No crec que existeixi i ja ho defensava fa 13 anys.” Barenblit també es fa preguntes però també ens dóna respostes: “On són els artistes que d’aquí a quinze o vint anys haurien de tenir una retrospectiva que els consolidés al Macba? Dispersos. Però això no és el museu el que ho ha de definir, perquè no ha de fer política cultural, sinó liderar una constel·lació.” La política, per als polítics, i la política cultural... qui la farà? Si als polítics no els interessa la cultura? I mentre arriba el moment d’exposar al Macba què fan els artistes? Víctor Jaenada ens en dóna pistes a l’Abc: “En aquests temps tan especials que vivim, i sent jo un artista, funciono com una esponja. Si hi ha un tema molt polèmic, me n’impregno i no puc evitar fer art amb la polèmica. Moralment m’han educat per reaccionar. En un món feliç m’agradaria fer altres coses, com per exemple, pintar.” A la imatge, Ferran Barenblit, director del Macba. Foto Miquel Coll.