El revolt de Cadaqués

Aferra ferm la tanca del jardí, tan bellament vida desendreçada. Cactus i porcs, figues sota l’esfera i el pla tangent d’un hàbitat indòmit. Se sent el mar mogut, a prop, i els rocs  rompent l’indret, a cops, el sempitern. Un clos plegat de ressò d’afonies, de morts i plors. Terra erma que fruita. El manuscrit que llegim ha estat escrit pels morts, ells en la sequedat. Enterra-hi bé els llibres, rega el lluc que sobresurt com un mot dins la boca.  Tot estripat, imprimeix el poema. Gràcies a El procés. Revista contracultural s’han posat a l’abast diversos manuscrits inèdits de Joan Vinyoli. Hem pogut saber que, per exemple, Vinyoli va passar a Cadaqués la Pasqua del 1968, un dia de pluges i vent. A la carta del 14 d’abril que adreçà a Teresa, la seva esposa, detalla, hora a hora, el que fa. Són dies d’hedonisme, entre menjar, beure i conversar: (...) Després anàrem a parlar de poesia al Marítim, que és el centre de reunió de tothom, sobretot quan fa sol. Vaig llegir-li (a la Carmina, que és amb ell des de l’hora d’esmorzar) dos o tres poemes que li varen agradar molt. Va fer-me observacions i va dir-me coses útils. En tot cas, desconeixem els poemes que va llegir a la Carmina. L’exercici poètic que he procurat prova d’escriure el poema que Joan Vinyoli va llegir a una amiga al bar Marítim de Cadaqués; tot i que sabem que ni va ser escrit ni llegit llavors, sinó ara. La poesia participa d’un procés d’esborrament de la pertinença i de personalització. El poema està localitzat en un paisatge concret, el revolt que abandona la platja del Llané petit, a Cadaqués, i que s’enfila en direcció a la Conca. Aquest entorn forma part de l’itinerari d’unes cartes que adreçà també a la Teresa, com a lectora altra i dipositària, el mateix dia. El poema a través del no-temps de l’art s’adreça al poeta, ja mort. Perquè sigui ell que l’escrigui. El poema que he proposat és de tall vinyolià, això vol dir breu, perquè, tal com ell mateix formulà al mecanoscrit El principi poètic, un poema llarg no deu existir, perquè és contradictori amb el seu enunciat. Un poema ha de produir elevació. La seva excitació lírica, de tipus psicològic –afirmava–, no pot ser sostinguda un cop passada la mitja hora. A aquestes consideracions, que poden semblar una pruïja, s’hi mantingué fidel. Com també, al sentit de misteri (Rilke) i a una expressió quasi dramàtica, de segona veu (Elliot), que el poema arrisca de junyir. El poema ha de ser llegit a peu dret i en veu alta. Qui el llegeixi ha de saber que el poema no s’adreça a ell. No és una lectura íntima, interior. El poema s’ha de posar dempeus, sense sòcol. A la imatge, El revolt de Cadaqués. Foto Albert Heras.