De les pintures romàniques a Núria Güell

Per completar el monogràfic de bonart sobre la internacionalització de l'art català hem demanat a diferents col·laboradors de la nostra revista que es defineixin i triïn els tres artistes que, a parer seu, han fet més per l’art català fora de les nostres fronteres o bé aquells estrangers que, residint aquí, han influït en la transformació de l’art contemporani. Montse Badia, obre el foc: “El terme internacionalització em fa pensar en diverses coses: ser part de tot el circuit de biennals internacionals; el seguiment d’una formació artística en diferents institucions, contextos i països o, finalment, en una mobilitat professional i la possibilitat d’establir relacions d’afinitat amb altres artistes i agents.” I dispara: “Un clàssic seria Antoni Muntadas, resident a Nova York i Barcelona, i amb exposicions arreu. D’altres d’establerts a Catalunya, que desenvolupen projectes dins i fora són Francesc Ruiz, Dora Garcia, Antoni Abad o Patrícia Dauder. Uns altres exemples dels que s’han format aquí i a fora són Gabriel Pericàs, Quim Packard o Rubén Grilo.” Pel que fa als creadors d’altres països residents aquí: “Daniel Jacoby, Tamara Kuselman, Ryan Rivadeneyra o Adrian Melis.” Arnau Puig, argumenta: “La internacionalització no obeeix a cap impuls estrany de cap tipus, ni econòmic, ni mediàtic ni crematístic, ni polític. En cada ocasió i en cada moment va tenir lloc perquè l’artista internacionalitzat mostrava a través de la seva obra una aportació radical i absoluta. Tres dels noms citables poden ser els de Joan Miró, Salvador Dalí i Antoni Tàpies.”  Aquest trident és invocat per altres entrevistats; Anna Carreras ho té clar: “Dalí, Miró i Tàpies, els tres campions de la sexualitat.” Xavier Barral-Altet n’ofereix una altra visió, per èpoques: “Pel que fa a la repercussió actual de l’art medieval català, el primer lloc l’ocupen les pintures romàniques. Per la repercussió a fora durant les darreries de l’edat mitjana i el primer Renaixement, destacaria els artistes catalans i mallorquins cridats per Alfons el Magnànim a Nàpols. Pel que fa a l’època contemporània, la internacionalització la porten a dins Miró i Tàpies. Malauradament, hi haig d’afegir Dalí, amb la seva creativitat i el seu folklorisme, malgrat les seves posicions personals sobre l’art i la vida. Avui dia, els turistes estrangers –conclou– han decidit que la internacionalització de l’art català és el modernisme de Gaudí i la Sagrada Família.” I amb arguments distints, Daniel Giralt-Miracle cita de nou el trio: “Si he de dir tres persones indiscutibles que hagin contribuït a la internacionalització de l’art català he d’esmentar Gaudí, Miró i Dalí, per això prefereixo parlar –continua– dels contemporanis Antoni Miralda, Jaume Plensa i Enric Miralles, perquè tots ells parlen un llenguatge molt personal i se senten molt arrelats al seu lloc d’origen.” Conxita Oliver aposta per “artistes de ressò internacional clarament indiscutibles: Muntadas, Miralda i Plensa. N’hi ha molts altres de generacions més joves, però encara no tenen aquest reconeixement tan consensuat.” I proposa una reflexió: “Les reduccions pressupostàries d’avui dificulten la presència internacional de l’art contemporani català en els circuits internacionals de difusió i mercats. Però, de fet, la dificultat d’accedir a aquests circuits ha estat sempre una de les grans mancances del nostre sector.” Albert Mercadé amplia la tria a “Muntadas, pel seu treball nòmada i constant a l’estranger, principalment entre Boston i Venècia; Plensa, per les seves escultures globals arreu del planeta; Miquel Barceló, pel seu treball a les Nacions Unides i les mostres a França i Alemanya, i Eduard Arranz-Bravo, pel seu reconeixement a la Xina i als EUA”. I pel que fa als estrangers, “destaca Richard Hamilton i Marcel Duchamp; més recentment, encara que amb menys incidència, Sean Scully. També –hi afegeix– la visita de Joseph Beuys a Manresa durant els anys setanta, i el moment dels Jocs Olímpics amb la visita de Horn, Lichtenstein, Oldenburg, convocats per fer escultura pública.” Com a cas diferent proposa “el lligam que ha facilitat Martí Manen amb Suècia”. Àlex Mitrani recorda que “s’ha de distingir entre dos tipus d’internacionalització. Una cosa és l’èxit internacional d’artistes concrets que treballen a l’estranger (Muntadas o Daniel Steegmann en serien dos exemples de generacions i trajectòries molt diferents; el primer, consolidat, i el segon, promesa) i l’altra és el cas, difícil, d’aquells que, amb molta paciència, han anat obtenint una visibilitat que els ha permès fer un salt més enllà de les nostres fronteres (Ignasi Aballí). Malgrat els esforços que es van fer en una època per promoure l’art català a través d’exposicions –destaca–, no crec que aquest tingui una entitat com a tal a l’estranger”. Glòria Bosch també aposta per Aballí, però inclou: “El passeig de Vila-Matas per la Documenta de Kassel, travessant la seva escriptura visual.” A més, l’obra d’Isabel Rocamora, que “impacta en diferents països per la seva gran potència visual i força poètica. Tenim molt a la vora –hi afegeix– l’exemple de la darrera Biennal de Venècia dins la proposta d’Imma Prieto”. I es refereix també a “la catalana internacional Alícia Framis”. Joan Gil Gregorio mira el mercat de l’art i afirma: “Plensa és el capdavanter. Barceló és el més mediàtic i el representa una galeria internacional d’alt nivell, un fet que comporta entrar per la porta gran en les col·leccions més importants del món. D’altra banda, dos artistes que també tenen una gran projecció internacional però que es mouen en un altre registre dins del mercat són Miralda i Muntadas. Aballí –acaba– és un dels que està assolint una projecció internacional lenta però segura.” Plensa surt també en la selecció de Natàlia Chocarro: “El seu silenci poètic –diu– ha esdevingut universal.” I hi afegeix: “La presència d’Albert Serra a la Documenta de Kassel o a la Biennal de Venècia indica que podria estar començant un recorregut en l’àmbit internacional.” Completa la llista amb Joan Fontcuberta, “una de les veus catalanes més creatives de la fotografia artística actual”. Joan M. Minguet Batllori endreça la tria: “El primer i, en posició destacada, Miró. La seva catalanitat artística la va desplegar en la seva obra i la va subratllar amb el seu comportament cívic. Ell va entendre abans que ningú que, per ser global, has de partir d’un bri d’herba concreta. El segon, Serra, que recupera un cinema pròpiament català, d’avantguarda, experimental, en la línia de l’Escola de Barcelona, de Nunes, d’Esteva, de Jordà, de Portabella i, òbviament, de Brossa. El tercer, i més estrany, són els guiris, la plaga de turistes que arriba a Catalunya i visita els nostres museus, els edificis de Gaudí, els carrers de Barcelona i fa que l’art català (una comprensió kitsch) sigui conegut arreu.” Ramon Casalé es desmarca i aposta per tres dones “que representen molt bé l’art català a escala internacional, i fent-ho des d’un vessant plenament contemporània: Lourdes Fisa, Laura Iniesta i Rosa Permanyer. Les seves obres –argüeix– són molt creatives i contemporànies, cosa que fa que siguin molt valorades internacionalment”. Com a historiadora de l’art especialitzada en l’estudi del final del segle XIX i inici del XX, Lluïsa Sala i Tubert diu: “Marià Fortuny, perquè crea una escola artística molt influent fora de Catalunya, concretament a Itàlia; Hermen Anglada-Camarasa, com a representant del gran nombre d’artistes que viatjaren a París a principis del XX.” En tercer lloc es refereix a “personalitats que representen l’altra cara de la moneda de la internacionalització: col·leccionistes, protectors i marxants. Els noms de Charles Deering (vinculat a Ramon Casas i Sitges), A.M. Huntington (fundador de l’Hispanic Society) o D.H. Kahnweiler (promotor del cubisme i marxant)”. Per acabar, David G. Torres qüestiona el terme: “Sempre m’ha semblat que quan parlem d’internacionalitat en realitat parlem de dues coses: el mercat global de l’art i ciutats com ara Londres, Nova York o París. Per dir-ho d’una manera gràfica: no s’és igual d’internacional si es col·labora amb un col·lectiu d’artistes d’Atenes que si es té galeria a Manhattan Uptown. Com ja sabem quins són els artistes catalans que tenen accés a aquestes galeries, prefereixo remarcar els que posen en relació el nostre context amb altres: Dora Garcia, fent classes a Oslo i França; Tere Recarens, col·laborant amb diferents llocs a França i vivint a Berlín; Mabel Palacín, repartint el seu temps entre Barcelona i Milà; Yamandú Canosa, recuperant la relació amb el seu país d’origen, l’Uruguai, o Jordi Colomer, tant parisenc com barceloní. També els que fan projectes a diferents indrets: destacadament Aballí, però també Martí Anson, Francesc Ruiz, Núria Güell...”. I hi afegeix: “Penso en els que han fugit (Alícia Framis, Jaume Gili o Ester Partegas) i em demano si quan parlem d’internacionalització en realitat no estem intentant dissimular el que és ben clarament una fugida o una forçada emigració pas a pas.” A la imatge, detall de Too Much Melanin de Núria Güell.