Conèixer Edvard Munch

El noruec Edvard Munch (1863-1944) va ser un pintor simbolista, proper al fauve poc després i també a l’expressionisme. És per tant un pintor molt del seu temps, però que alhora obre passadissos una mica tenebrosos cap al futur... Fins gairebé els seus 80 anys i estant a Nova York no va començar a ser Munch, el gran pintor internacional en fama i estima que coneixem avui; home solitari i taciturn, Munch amb prou feines era conegut fora de Noruega, encara que va fer –a finals del XIX– l’inevitable viatge al París del moment, d’on va sorgir un llenç molt d’aquest temps, com és Rue Lafayette, del 1891, en què des d’un balcó un cavaller contempla el carrer... Munch ens sona –en part amb raó– com un pintor d’estats d’angoixa, ja que el millor de la seva pintura no vol retratar exteriors, sinó ànimes o psiques: aquí podem incloure inevitablement El crit (1893), potser el seu quadre més famós, o Ansietat, del 1894... Teles, alhora, lluminoses i fosques, en què els éssers retratats sense voluntat de retratar semblen aclaparats per una realitat o una atmosfera terribles i irrespirables. Opressores. Igual passa amb Malenconia, també del 1894. Amb el pas del temps, Munch es va alliberar una mica d’aquestes opressions i va arribar a altres camps solitaris però menys inclements. D’aquesta etapa hi ha la seva Madonna, del 1895, o Platja, del 1904, o fins i tot Autoretrat davant la paret de la casa –1926– o Autoretrat amb cap de bacallà sobre plat (1942), en què les figures són més precises i nítides –alguns dirien que menys modernes–, però persisteix l’aire solitari i solipsista del retratat. Munch –que va acabar deixant tota la seva obra i el seu llegat a la ciutat d’Oslo– va escriure textos i reflexions molt espontànies sobre art que solen recollir-se en un volum titulat El fris de la vida i que ara acaba d’editar Nórdica de Madrid, potser perquè coincideix amb la gran exposició sobre Munch –Arquetips–, que es pot veure fins al 17 de gener al Museu Thyssen, amb un cartell que reprodueix Mare i filla (1897), el retrat de dues dones juntes i separades perquè tot l’aire i l’herba es diuen únicament soledat. Així acaba un dels seus escrits, que sovint tenen quelcom de poemàtic: L’ara / néixer un / dolor una mica d’esperança / una mica de somriure / el somriure es va esvair / els sospirs es / van anar apagant / Van passar els mil·lennis / i llinatges trepitjaren / llinatges. Víctima de no poques crisis nervioses (es recloïa voluntàriament en hospitals), Edvard Munch és com el pintor dels terrors i les boirines vitals. No és casual (si pensem en Van Gogh o en tants d’altres) que el turment el portés, amb la seva pintura, molt més enllà. El crit certament és un quadre excepcional, però Munch el solitari no s’acaba pas en aquesta obra emblemàtica... En general / l’art sorgeix / de la necessitat d’un ésser humà / de comunicar-se / amb un altre. Molta soledat, un vague misteri, i un dolor que crea des de la profunditat i cap a aquesta mateixa profunditat. Crec que Munch no era gaire conegut entre nosaltres. Immerescudament. A la imatge, Edvard Munch. Malenconia. 1892. The National Museum of Art Oslo.