El dibuix és la base sobre la qual Blanca de Nicolás construeix tota la seva obra. Sense el dibuix res existeix i és per ell que l'artista s'expressa en les diverses disciplines i arts majors: arquitectura, escultura i pintura.
El disseny és fill també del dibuix que amb humil carbó sobre el no menys corrent paper o cartó fa aparèixer del no-res cossos, figures, temples i visions que de tan reals semblen vives. S'enganya a l'ull amb paranys que el dibuixant coneix per tradició i escola. La perspectiva, els volums, les textures i carnadures sorgeixen en un espai il·lusori fent realitat la idea que habita només en la ment de l'artista que amb el dibuix demostra de veritat el seu art.
Blanca de Nicolás revela amb el seu llapis la finesa del traç que a poc a poc fereix el paper revelant en conjunt un ideal humà, una perfecta harmonia de moviments eteris, gràcils figures d'efebs, torsos d'homes nus com a expressió d'una bellesa clàssica que torna pels seus furs després dels girs d'estils i voltes de penell al vent de les avantguardes i les modernitats mal resoltes. El serè pols de la seva mà dibuixa atentament els músculs, cadascuna de les ombres produeix efectes de volum i arrodoneix el concepte de carn, braç, coll, cabell, buscant dir què i com és cada part que constitueix un tot. Així el llapis, humil carboner, fa del poc molt, del que mínim excés, del que parc un vers elevant la matèria a una idea de deïtat humana, tal com Miguel Ángel va voler i plasmo en aquell famós sostre.
El dibuix marca el límit precís entre el tosc i el net, delimita la part fosca de la llum immaculada, Blanca de Nicolás ho sap i practica permanentment amb els llapis dolços o forts, grassos o tendres, buscant un setè cel, una amagada senda, un impossible posat, un subtil vel que demostri que l'àngel existeix, invisible fet patent, encanteri encarnat en carbó silent, cos adormit sobre paper cruixent.
Blanca de Nicolás s'ha fet faedora, dibuixant de bells i formosos cossos, iniciada en la tasca de revelar misteris ha esdevingut sibil·la de cant profètic, amb el seu llapis blanc sobre paper negre. Resultaria temerari buscar el secret del seu quefer diari, dibuix a dibuix, traç a traç; ella és Penèlope teixidora que desteixeix, dibuixa i esborra, i aprèn de memòria, evocant en la nit els seus somnis, invocant de dia els éssers que del més enllà provenen. Blanca intervé plasmant allò que anhela, fent-nos partícips de la seva meravellosa potència feta acte, l'absència convertida en presència, la distància en proximitat, la intimitat profunda en pública escena guardant intactes la innocència, el pudor i la vergonya.
Dolços arcàngels descendeixen, bells dorments desperten al toc del llapis, al contacte de la mina de grafit amb el paper inert que atrapa i rep aquesta màcula indeleble. Blanca de Nicolás màgicament dibuixa un imaginari món d'herois i nois adolescents, un país de temples amb clàssiques columnes que s'alcen orgulloses de la seva història i del seu tremp. Majestuoses ruïnes, memòries d'altres temps, cossos ufanosos de present etern que tan sols un instant romandran quiets, posant per als ulls d'una autèntica maga.