Picasso i el museu a Bancaixa

La determinació i cerca de referents sempre ha sigut una obsessió investigadora impulsada a desvetlar la poètica dels artistes. Assenyalant influències de tot tipus, amb freqüència el discurs històric pretén assegurar una conjunció de factors que configuren la creativitat o tracten de definir les seues orientacions. En general no hi ha límit formal, cronològic, literari, biogràfic o de cap altre tipus, i és possible tant travessar relats molt especulatius, com precisar l’específica operativitat citacional. Per exemple, si és convenint sobre el quefer picassià i la seua amplíssima figuració realista, aniria en açò plantejar a l’espectador el repte del reconeixement d’obres de Velázquez, Goya, El Greco, Delacroix, Rembrandt, Ingres i Rafael, totes en l’itinerari d’imatges creades pel pintor andalús. De fet, per aquesta proposta opta la mostra que la Fundació Bancaixa dedica a l’artista exposant els valuosos fons de la institució, a més d’altres peces del Reina Sofia, de tres organismes malaguenys (Ajuntament, Museu Picasso i Fundació Casa Natal Picasso) i de la Fundació Telefónica. Presentada conceptualment en vuit blocs temàtics, més de 200 obres reclamen una lectura ordenada d’interessos compositius, diccions simbòliques i representacions recognoscibles. En realitat, Picasso i el museu –títol de l’exposició– implica l’artista i les seues menines, les seues màscares, els seus contrastos, les seues fornarines i les seues ballarines, però mai la conformació de l’artista en honor de l’espai museístic com a receptacle ni objectual, ni discursiu. Picasso no es va apropiar ni del continent ni del contingut, encara que sí que va protagonitzar un condicionament modern entre la seua imaginació i els clàssics en temàtiques o traços, en narracions o gestos que potser mai es van emancipar oportunament del seu aprenentatge inicial. El matís de nou recorda aquella dualitat entre la còpia i el robatori, a la qual l’artista es referia. Ell sempre va preferir el robatori que la imaginació li demandava. En olis, gravats i fotografies, l’exposició evidencia aquesta dinàmica sempre inabastable davant el desplegament i la força creativa picassiana, però didàctica en la seua metodologia, organitzada també des d’un audiovisual, la presència de les TIC, i un subespai eròtic, potser innecessàriament pudorós avui dia, per més que Degas aparega com a client de bordells. Aquell Degas, àlter ego del creador andalús, de tantes i tantes coreografies. Aquell Picasso de tantes demoiselles, l’etnografia de les quals va percebre al Museu del Trocadero o al Bateau-Lavoir replet d’odalisques i models. L’exposició es podrà veure fins al 28 de febrer del 2016.