Bonaventura Ansón al Parc dels Estanys

Bonaventura Ansón (Tossa de Mar, 1945) proposa una escollida selecció dels seus temes preferits. Exceptuant Dona asseguda mirant el mar (1969), obra de joventut que no correspon a cap motivació definida, Pels forats de la memòria (1978) i Finestra oberta (1979) són exponents del tema de les finestres, una constant en la seva obra, que mostren el diàleg que manté l’artista entre el seu món propi, segurament com a contraposició entre la lluminositat de les de la seva vila natal i l’opacitat de les finestres cegues a l’internat en els anys de pubertat. Finestra barrada i Finestra, són també de la mateixa sèrie. La sèrie Corcs esdevé una forta i crua crítica per la pèrdua de la identitat: la cultura mediterrània comença a desfer-se amb l’entrada d’influències foranies. El seu paradís desapareix inexorablement a mans d’un turisme massificat que l’engoleix. En són exemples: Caru Emmanuel (2002), Civera (1979), Rem partit (1986) i Estaca solitària (2006). Aquesta creixent mancança d’identitat porta a l’artista a expressar, de forma satírica, el seu punt de vista. Els gira-sols, que sempre donen la cara a qui més els escalfa, és el tema emprat en pintura i escultura com a exemple d’aquest oportunisme: Girasol partit (1994). Amb Crani d’estrany animal (1989) i Predator (2003), Ansón fa palesa la seva repulsa a la violència i la seva pitjor conseqüència: la guerra. A la sèrie La primera arma, les escultures són el testimoni de com l’ésser humà pot arribar a convertir-se en el més bèstia dels animals. Presó de núvols (2011), La gàbia de la porta oberta (2013) i Capça trencada (2013), corresponen a una etapa molt més íntima i personal, posant en consideració el valor de l’embolcall, la capça, el cos material; davant el contingut, l’esperit, l’ànima, l’ésser. Ahir, avui, demà... (2013), ens planteja si som capaços de triar fredament, i Nàufrag (2015), pertany a la darrera de les sèries en la que l’artista pregunta: sabem on anem?