"La poètica de la pintura" de Núria Guinovart a la Sala Pares

L’espai 2 de la Sala Parés de Barcelona acull del 10 de març al 5 d’abril l’exposició La poètica de la pintura de Núria Guinovart. Ramon Casalé, col·laborador de bonart, ha escrit sobre aquesta exposició que “el poeta i crític d’art José Corredor-Matheos en el seu llibre de poemes “El don de la ignorancia”, fa referència al pintor informalista francès Pierre Soulages, màxim representant de la tendència sígnica, on el grafisme és essencial. A Soulages també se’l considera com al “pintor del negre”. El fet que relacioni la pintura de Soulages amb l’obra de l’artista barcelonina Núria Guinovart, obeeix a la circumstància de què ambdós donen importància a un determinat color que, a més, és neutre, cas del negre, encara que per a Guinovart el gris també comparteix protagonisme. No és gens fàcil moure’s, sobretot dins de l’abstracció, en un monocromatisme que denoti la dificultat existent al moment d’enfrontar-se a un espai pictòric concret, però que a la vegada produeix un tipus de sensació en l'àmbit visual ben singular. L’artista sap conjugar amb eficiència el color i la tècnica pictòrica, sobretot per l’ús que fa d’un material no gaire emprat pels artistes, com és el ciment, ja que els únics exemples que tenim són l’ utilització del fibrociment o del quitrà. Aparentment el ciment sembla un material dur i pesat, però en realitat no és així, sinó que l’artista sap donar-li una flexibilitat i una lleugeresa extraordinària, quasi com si tractés amb fibra de vidre. El fet que s’interessi pel ciment prové de la seva estada a Itàlia, concretament a Bergamo, on va anar a estudiar la tècnica de l’encàustica, encara que va acabar interessant-se per la manera de treballar el ciment en l'àmbit escultòric. A l’exposició actual és perceben certes diferències respecte a les seves creacions anteriors, com és l’aparició d’un altre color que no és el negre o el gris, cas del sípia, per denominar-lo d’alguna manera, ja que la mateixa artista el defineix com el “negre del cel de la tarda”. Tanmateix, el negre ocupa un espai molt important en l'àmbit compositiu, degut principalment a l’aparició d’unes fines línies verticals, com si fossin uns arbres que sobresurten en un paisatge solitari i silenciós. A més del ciment o el quitrà , ara també incorpora ceres i vernissos. Núria Guinovart vol expressar en les seves obres les emocions i els sentiments que porta dins, on la reflexió i la meditació sorgeixen a la vegada. El tema preponderant és el paisatge, un paisatge que més aviat s’intueix, degut principalment per l’aparició de la línia de l’horitzó que separa el primer pla del segon. A més, la inclusió d’unes línies verticals com si fossin arbres, encara reafirmen més aquesta idea. De fet l’espectador sembla que contempli dues obres dins del mateix quadre. Tanmateix, el gramatge aplicat a la superfície del quadre, a diferència d’obres anteriors en què sorgien unes línies horitzontals, ara es troben en uns punts concrets de la composició, com una mena de forat, donant la sensació d’espai buit, fet aquest, que provoca que l’obra pugui respirar. Crec que és important ressaltar que el treball de Núria Guinovart representa una nova manera de mostrar el color, a diferència del que feien els pintors fauvistes i els expressionistes abstractes, cas de Rothko o Ràfols Casamada, que empraven colors càlids i freds. En canvi ella treballa amb tonalitats neutres com el negre i el gris. Precisament la mateixa artista amb motiu d’una recent exposició senyalava que “m’agrada que els meus quadres siguin simples, gens rebuscats”. Això és precisament la gran aportació de Guinovart al món de l’art: anar a la recerca de l’essència de la pintura. Una pintura que aporti emoció i sensibilitat a la vegada, sobretot fent-ho des d’un vessant singularment creativa".