Manel Esclusa al Palau Solterra de la Fundació Vila Casas

Les fotografies en blanc i negre de Manel Esclusa ens adverteixen –en un temps en què el color és a disposició total, gràcies a les noves tecnologies, en mans de qui treballa amb la llum– que allò que hi apareix és el que, qui les miri, hi vol veure. Són imatges –gairebé diria taques en blanc i negre– a disposició del curiós que les contempli; és a dir, com el mateix Esclusa va manifestar fa molts anys (1978), són imatges sil·lèptiques: són el que són i el que no són; són imatges concretes però ensems són imatges a disposició de qui les contempli. És obvi que Esclusa ha arribat a aquesta conclusió perquè entén que –per a aquests treballs– la màquina de fer fotos no és un instrument que capta la realitat (com pensaren els que la descobriren, que per això anul·laren la que s’entenia com a pintura realista, aquella tècnica manual de reproducció de la realitat entesa com a objectivitat, la qual testimoniava en imatge –en creació d’un doble– la realitat del món i, també, social), sinó que la lent fotogràfica és un instrument similar al llapis, al guix o a la pintura, procediments tradicionals de reproducció, que, mercès a la fotografia, ara a Manel Esclusa aquest instrument li serveix per expressar-se, per fer, per donar o per posar de manifest els sentiments i sensacions que ell té i sent quan té entre mans aquest procediment d’acció, que fa amb precisió el que ell vol. Amb un afegitó, que, a més, l’instrument té propietats tècniques pròpies i mostra a qui se’n serveix que hi ha moltes més possibilitats expressives que aquelles que abans tenien els estris tradicionals de reproducció. Només li calia, a Manel Esclusa, escollir, trobar la circumstància, el context real d’acció que més adient li fos, i el trobà en les imatges possibles que ofereix la nit, les situacions de tenebra. Totes les seves obres són tenebroses, però no en el sentit tràgic de pors, sinó en el sentit material: escassetat de llum, confusió entre clarors i ombres. Els ambients més adients resulten a la nostra cultura actual, obvi, els indrets on predomina la llum artificial, les il·luminacions accidentals o calculades que possibiliten l’entre llums. En realitat seria el joc o combat clàssic entre Apol·lo i Selene. Qui ho ha comprès i ho ha sabut reduir en mots ha estat Brossa en el text que en una ocasió li dedicà. És a dir, que no hi ha diferència entre “l’obscura nit” natural i la nit dels indrets d’habitació, de civilització. Aquest clar obscur esdevé la motivació de la seva obra; aquí rau el sentit de les seves sil·lepsis, que són les seves fotografies: presentacions objectives i ensems imatges passionals, expectants del que ens entorna. Tot això és el que ara podem contemplar i considerar en l’exposició que la Fundació Vila Casas presenta fins al 22 de maig del 2016 al Palau Solterra, de Torroella de  Montgrí, obres de Manel Esclusa que s’exposen dins del marc de la fotografia catalana que en aquell indret es col·lecciona. A la imatge, detall de La pell efímera, 2011 de Manel Esclusa.