Ingres, genial dilema

La gran exposició d’Ingres al Museu del Prado, que s’hi pot veure fins al 27 de març del 2016, és doblement important. Perquè el pintor francès és un vector fonamental de molts encreuaments de camins en la pintura vuitcentista i perquè a tot l’Estat espanyol només hi ha un quadre de Dominique Ingres, que és al Palau de Llíria de Madrid, la residència del segle XVIII dels ducs d’Alba. El quadre es diu El duc de Berwick rep el toisó d’or i va ser un encàrrec si es té en compte que el ducat anglès de Berwick és propietat dels ducs d’Alba. Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) és un pintor realment aclaparador i esplèndid no només per obres que busquen la grandiositat i la majestuositat, com ara el seu Zeus amb Semele, en què el déu és gegantí i barbut, o el seu Napoleó al tron, que sembla pensat per fer pendant amb l’anterior malgrat les seves distàncies de to i tema, però amb la grandiositat cesària. Per molts, Ingres (inicial deixeble de David) és un pintor neoclàssic que flexibilitza aquest neoclassicisme, que podia arribar fins a una freda rigidesa. Per d’altres, per les seves obres carnals El bany turc o La gran odalisca, no només és un pintor sensual, sinó un pintor plenament romàntic, però més lligat al dibuix com a base que un Delacroix, per posar un exemple diferent. I, encara per d’altres –no hem, o no hauríem, d’escollir–, Ingres va ser un gran retratista, cosa que sens dubte és veritat, que cap a la meitat del segle XIX va retratar amb innegable finor molts burgesos de l’època, que és el que l’època demanava. I encara per uns altres –i aquests són més agosarats però no mancats d’una clara visió–, Ingres és un dels pares de la pintura simbolista més lligada al formalisme; és a dir, pel carrer oposat a l’impressionisme. Formes que van més enllà de la forma, millor que Bouguerau i gens pompier. Aquesta barreja, que fa que Dominique Ingres vagi des d’un neoclàssic avançat fins a un no menys avançat simbolista, té a veure –més enllà de la pintura mateixa o unida amb aquesta– amb la passió que el nostre home va sentir pel bonapartisme i per la seva refinació i sensorial sentit de la bellesa, que fa que no sembli casualitat el fet que Ingres i Baudelaire morissin el mateix any, encara que el pintor era més gran, naturalment. En suma, estem davant d’un pintor fonamental de l’època, que recorre apassionat tots els seus vessants, i, encara més, davant d’un esteta que no va rebutjar la plata burgesa. Encara que molts haguéssim vist Ingres al Louvre sovint, veure’l ara al Prado suggereix certa passió esteticista i formalista (gairebé neoclàssica) que apareix en certs estrats de l’última pintura jove. Un petit detall, per tancar: què era allò del violí d’Ingres? Li violon d’Ingres. L’expressió s’usa per a una afició notable que no és la dedicació bàsica del personatge, encara que podria haver-ho estat. És cert, pura biografia. Ingres tocava molt bé el violí, i ho va demostrar en públic, cosa que mai va ser un obstacle perquè abans que res triomfés com a pintor, i excepcional, sens dubte. A la imatge, Jean- Auguste- Dominique Ingres. El bany turc. 1862. París, Museu del Louvre.