Arriba la talla de policromia de l'altar de la parròquia del Monestir

El 29 de febrer de 2016 els testimonis que van voler estar observant l'arribada de la talla a Sant Feliu de Guíxols van veure tot el procés: des de l'arribada amb el transport, el desembalatge, l'explicació tècnica i el posterior enlairament i muntatge. La talla romànica de l’altar major de l’església del Monestir de Sant Feliu de Guíxols va poder-se veure de prop abans de ser col·locada al lloc que ocupa des de les últimes dècades: damunt l'altar major. És una talla policromada amb una capa de guix de finals del segle XII o començaments del XIII. Va ser retirada per portar-la als tallers de restauració de Sant Cugat. Aproximadament, aquesta peça de fusta de pi, hi va estar un any. La seva restauradora, Lourdes Domedel, va indicar que s'havia fet diferents intervencions. D'un costat eliminar-ne els microorganismes que presentava. Posteriorment es va anar descobrint la figura original, que havia tingut nombroses alteracions durant anys. Tal com es va indicar, l'aspecte d'avui té més sintonia amb el que tenia fa més de 800 anys. Es tracta d'una peça romànica amb unes característiques que la fan quasi única, i un valor museístic de primera magnitud. Des de l'Església i l'Associació d'Amics del Museu es va fer una crida pública per tal que qui tingués ganes, podia veure la talla de ben aprop abans de ser resituada ho podia fer dilluns al matí. Abans de posar-la de nou a l'altar major, la seva restauradora en va anar explicant totes les passes tècniques que s'hi havien dut a terme a Sant Cugat, especialment per treure les diferents capes de guix i pintura que la desfiguraven. Va estar un any. El primer mes, a la sala on es van eliminar els microorganismes. Després es van fer analítiques, fotografies de documentació i raigs X per veure informació de la talla. Sobre la peça es va fixar la capa pictòrica existent. Tots els trossos que estaven despresos van ser fixats. Després es va netejar. Es va eliminar refets i pasta antiga. En algun punt hi havia pèrdua de fusta que va ser reconstruïda. El Crist presentava dues capes de policromia diferents. Sobre aquest estrat hi havia una capa molt fosca. Tal com va explicar, un historiador de l'art havia suggerit que la talla tenia trets que podrien situar-ne l'origen al nord de la península al segle XIII. El fet de ser d'una sola peça (a excepció dels braços) li ho suggerien. L'historiador va explicar que la part de la barba i cabell hi havia una mena de pasta, afegida al llarg dels anys. En veure que a sota hi havia talla de fusta, es va eliminar la part de pegat, i recuperar la part originària. Un dels dos braços -cosa que ja se sabia- no corresponia a la peça original, va ser fet amb posterioritat. En la restauració es va mirar de donar-li un to similar. Per tal de conservar-la al màxim, la restauradora va recomanar que es protegís la talla dels canvis sobtats de temperatura o d'humitats. Els testimonis van poder gaudir d'una experiència única que va més enllà del fet religiós, i apunta l'interès històric i de l'art.