Llàcer, González Llàcer, una nissaga d’artistes

El cognom Llàcer identifica primerament a la matriarca, Teresa, pintora, gravadora, escultora i mestra de pintors i artistes que han passat per les aules de la facultat de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona o per les classes de l’escola Sanvisens i els tallers d’estiu a Mont-roig.
Teresa Llàcer és l'hereva espiritual i deixebla dilecta de Ramon Sanvisens, sobre el qui en va escriure la seva tesi doctoral. Sanvisens fou un pintor estretament vinculat a la comarca del Garraf, pel seu mestre Joaquim Mir amb qui va compartir la darrera campanya a plein air. Canyelles i Sitges són localitats que Ramon Sanvisens, i també Teresa Llàcer, han plasmat en les teles pintant colorísticament els seus monuments més emblemàtics: el castell de Canyelles i la Punta sitgetana. Però l’origen de la força i la tenacitat de la pintura d’aquesta artista cent per cent catalana l’hem de buscar en les terres tarragonines, igual que Joan Miró, a Mont-roig del Camp on va néixer quatre anys abans de l’esclat de la guerra civil espanyola. La diputació de Tarragona l’any 2012 va publicar el volum dedicat a la seva obra, amb un text de Joan Martí Castell titulat La descoberta expressionista d’un món. Per be que expressionista la pintura de Teresa ha estat classificada com a fauvista i mediterrània, així com a vitalista segons el crític José María Carrascal en el llibre publicat el 1992 per la galeria d’art Àgora 3 de Sitges.
Àgora 3 ha estat i és actualment la galeria d’art on Teresa Llàcer exposa regularment, la seva casa sitgetana, l’espai on ha mantingut obert el diàleg amb el paisatge català de mars i cels, amb els bodegons de gira-sols, cadires i cafeteres, amb els retrats dels seus fills que amb els anys han esdevingut artistes, pintors, gravadors, hereus d'un mestratge únic, que conjuga la força del terrer tarragoní amb l’idealisme i l’espiritualitat sitgetana. Maite, Jordi, Elena i Àngel, han seguit i aprofitat les lliçons d’una mare, doctora en belles arts, una persona exigent amb ella mateixa que s’ha forjat un camí artístic gens fàcil, dominat encara per les presumpcions mascles i una visió masclista. Moltes vegades s’ha dit de l’obra de LLàcer que és una pintura d’home, dura i desproveïda de la dolçor femenina. Aquesta ha estat també una lluita que les dones de la generació de Teresa han hagut de lliurar constantment, la del feminisme i els drets de les dones.
Cada un dels seus fills, i també ara la seva neta Maria Armengol González, han derivat cap a un estil propi de l’art, mantenint un cert aire de família que els fa a tots ells hereus de Ramon Sanvisens, quina escola ha donat al nostre país fruits de variada substància sota una mateixa concepció. El nom de Sanvisens ha estat i és un reclam per a les noves generacions de pintors que després dels estudis acadèmics volen despuntar en l’àmbit de la pintura catalana. El concurs de pintura Sanvisens fou instaurat pel mestre l’any 1985 amb l’objectiu de promocionar l’art pictòric emergent i així, primer des de la galeria Àgora 3 i després des del departament de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, aquest certamen s’ha convertit en una referència ineludible en el panorama de la pintura catalana actual.
Els jurats del Sanvisens constitueixen una plèiade de pintors i intel·lectuals de la història recent dels països catalans: Francesc Galí, Ignasi Mundó, Joan Llop, Jaume Arnal, entre molts d’altres, sempre sota la batuta de Teresa Llàcer i el consentiment i mecenatge d’Àngels Andreu Casalta de Pi, que junt amb la família Sanvisens, Lolín Garcia-Munté i actualment l’Ajuntament de Sitges han mantingut el palmarès de premis del concurs Sanvisens. Teresa Llàcer i els seus fills formen part indestriable patrimoni tangible del Sitges del segle XXI.

A la imatge, Mont-roig, estiu 1983. 51 x 61 cm. Oli sobre tela. Mont-roig del Camp és el poble nadiu de Teresa Llàcer i també l’indret on ha realitzat els cursos i tallers d’estiu.