"Twilight Zone", nova exposició individual d'Arnau Blanch a Ana Mas Projects

Arnau Blanch presenta el seu projecte Twilight Zone a Ana Mas Projects,carrer Isaac Peral 7 de L’Hospitalet, a partir del 19 de desembre de 2019. Com escriu el comissari Frederic Montornés, "buscava la intervenció de l'atzar en el seu treball com una forma de col·laboració amb les forces ignotes. Per això -o per qualsevol altra raó, qui sap! -, cap al final dels seus dies, es va dedicar a pintar amb aquarel·la i tinta sobre diferents tipus de paper. Més enllà dels resultats que obtingués el que li interessava era el que aquestes tècniques tenien en comú, és a dir, la seva extrema fluïdesa i la propensió a l'accident i el desbordament. És a dir, la seva tendència a sortir-se dels límits. És a dir, la seva propensió a delirar (1). Fidel al seu propi credo es va acostar a les substàncies al·lucinògenes de manera metòdica i moderada. La seva intenció, més enllà de qualsevol cosa, era observar el comportament de la consciència en condicions experimentals. Va succeir  l'any 1955. Tenia 56 anys d'edat. I si fins llavors havia pintat per sorprendre a si mateix i provocar esdeveniments materials proactius a l'naixement de figures, signes i paisatges enigmàtics, aquesta vegada la cosa anava a ser diferent: amb ajuda de metges i científics, pròxims a l'univers de la literatura, accediria a formar part d'un experiment amb mescalina (2). Enlluernat per les mutacions psíquiques i sensorials que va experimentar en primera persona, va decidir explorar, en detall, els efectes d'aquesta substància. És a dir, de manera profunda. Més o menys durant quatre anys. O sigui, fins a l'inici dels anys seixanta. I de les nombroses sessions en què va participar, donant-se compte a cada segon, va sorgir un gran nombre de dibuixos seguint un esquema de solcs i ramificacions, principalment d'ordre ascendent, saturat de simetries i micrografies. Va arribar a dir, fins i tot, que si hagués de adscriure a algun moviment aquest seria el fantasmismo, és a dir, un art d'espectres i aparicions. Escriptor, artista i cartògraf de la imaginació, Henri Michaux, el nostre subjecte, no ha estat l'únic que s'ha llançat, per crear, en braços de substàncies psicotròpiques. Picasso, Van Gogh i Degas van ser en braços de l'absenta; Syd Barrett, Janis Joplin, Jim Morrison, els Beatles, William Burroughs o Aldous Huxley en els de l'LSD; Thomas Alva Edison en els de la cocaïna; Lewis Carroll en els dels al·lucinògens (3). I Wordsworth, Coleridge i, sobretot, Thomas de Quincey en braços de l'opi (4). Per de Quincey, l'opi va ser, sobretot, un vehicle, un motor. Un accident (5) de què obtenir avantatjosos profits literaris. El mateix escriptor ho associava a la seva facultat d'ensomni i de la seva extrema sensibilitat intel·lectual. Si no és així, es creu que la seva addicció a l'opi hauria estat una malaltia crònica, és a dir, un cas perdut. La intenció de Quincey a l'escriure les seves famoses Confessions d'un anglès menjador d'opi (1821), no va ser tant la de narrar els efectes derivats de l'consum d'opi -el seu consum d'opio- com d'exposar les seves influències en una ment que, com la seva, es reconeixia privilegiada i dotada de facultats inusuals. Malgrat l'associació que, tradicionalment, s'estableix entre l'ús de substàncies psicoactives amb la capacitat de crear i innovar, ningú sap exactament què hi ha de cert en tot això. De manera que per nombrosos que siguin els artistes, músics, escriptors i fins i tot científics que atribueixin els seus èxits a l'consum de drogues, res indica que aquest maridatge no sigui més que un mite. Un mite alimentat, potser, de falses certeses. Mentre s'intenta aclarir, des de la ciència, si el consum de psicoactius afecta els processos cerebrals relacionats amb la creativitat o si el canvi que experimenta el consumidor té a veure més amb els efectes secundaris associats a les sensacions de plaer i èxtasi, el seu consum, des de l'art, no es veu amb mals ulls (6). Es valora la seva capacitat per obrir portes a paradisos artificials. En el seu esforç per descriure experiències visuals extremes, Arnau Blanch es lliura a la creació d'un paradís artificial que, a l'igual que el dels seus anteriors coreligionaris, es dirimeix entre el que veu i el que intueix, entre el que toca i el que imagina , entre el que viu i el que sent... en tot el que habita en aquesta franja d'espai i temps coneguda, perquè ens entenguem, com a estat de vigília. El lloc on habita el deliri. És a dir, fora de el límit. Considerat com un estat conscient caracteritzat pel seu alt nivell d'activitat -en especial en relació a l'intercanvi d'informació entre el subjecte i el seu medi ambient- l'estat de vigília s'expressa en el substrat de la consciència, és a dir, el lloc on habiten paràmetres tan diferents com les sensacions, les percepcions, l'atenció, la memòria, els instints, les emocions, els desitjos, el coneixement i el llenguatge. És a dir, l'espai on Blanch aboca un any de la seva vida per, al seu retorn, deixar constància de la seva rugosa profunditat. De la seva colorista realitat sobre la superfície d'un negatiu. A mig camí entre la pintura i la fotografia però també entre un conte i un malson, la sèrie Twilight Zone, concebuda per Blanch el 2016, dibuixa una mena de paisatge interior que si bé sorgeix de la seva interès a fer tangible l'univers dels sentits, resulta, per a'ull, d'una enorme credibilitat. Des de la visió macroscòpica a l'observació microscòpica. Alterant la idea de l'negatiu mitjançant l'ús d'acetats transparents intervinguts amb anilines, escàners, pigments, alcohol, bufador, sabó, llumins, lleixiu, laca o una infinitat de materials que, més que acariciar el material, fereixen la seva superfície fins a gairebé acabar amb seva raó d'existir, el que fa Blanch a través de les seves obres és llançar la ment de l'espectador en braços d'una abstracció orgànica i fluïda. En braços d'un món suspès. En una zona mitjana entre el somni i la vigília. Allà on res importa perquè tot ja està bé. 1. "La lira era, en el món romà, el solc, l'empremta que delimitava la ciutat. En conseqüència, qui delira es col·loca més enllà dels límits, fora de la figura -de ordre- ciutadana ". La ciutat nua, pàg. 168, Alberto Ruiz de Samaniego. 2. Un alcaloide extret de l'peiot, un petit cactus, sense punxes, d'origen mexicà. 3. D'aquí les pocions de l'fong Amanita Muscaria que es pren Alícia o la pipa d'opi que fuma l'eruga. 4. D'aquí la seva novel·la Confessions d'un anglès menjador d'opi. 5. Apunta Francis Bacon en una entrevista amb Marguerite Duras: "No dibuix. començo fent tot tipus de taques. Espero el que dic «l'accident»: la taca des de la qual sortirà el quadre. La taca és l'accident. Però si un s'atura en l'accident, si un creu que comprèn l'accident, farà un cop més il·lustració, ja que la taca s'assembla sempre a alguna cosa. No es pot comprendre l'accident ". 6. Diu Perec en la seva novel·la Un homme qui dort: "tanques els ulls, els obres. Formes virals, microbianes, a l'interior del teu ull oa la superfície de la teva còrnia es desvien lentament de dalt a baix, desapareixen, tornen de sobte a centre, tot just canviades, discos o bombolles, brins, filaments torts el acoblament dibuixa una mena d'animal gairebé fantàstic ". Citat a pàg. 170 de La ciutat nua, d'Alberto Ruiz de Samaniego. A la imatge, obra d'Arnau Blanch.