L'art contemporani és reaccionari

Potser el títol de l’article és excessiu, tan reaccionari per cridar l’atenció. I potser no és ben bé que tot l’art contemporani sigui reaccionari, sinó que mostra trets reaccionaris. O almenys que és a la rereguarda, que òbviament ja no és modern ni avançat ni progressista, sinó que és més aviat vintage. Des de fa temps, el meu amic Eduardo Pérez Soler, editor i crític en un sentit profund de la paraula, parla de com l’art contemporani ha deixat d’estar a l’avantguarda. De fet havia escrit algun article i havia fet alguna presentació a l’antic Centre d’Art Santa Mònica en què justament parlava de l’art a la rereguarda. La rereguarda seria el revers d’aquell anhelat caràcter avantguardista que havia tingut l’art en la primera meitat de segle XX, justament durant les avantguardes. Segons Eduard, en aquest segle XXI en què vivim plenament el simulacre anunciat per Baudrillard, l’art bàsicament recupera estratègies del passat i les buida de contingut per mostrar-les de manera vintage, nostàlgicament. I va més enllà, l’art a la rereguarda significaria que efectivament l’art ja no està a l’avantguarda de la producció intel·lectual, no s’avança als temps, sinó que no té més remei que anar a rebuf del pensament més radical, dels avanços tecnològics i fins i tot de la part d’aquests avanços que afecten la cultura, a remolc del cinema, el vídeo, la música, les noves formes de distribució del coneixement... En efecte, quan pensem en la seva forma de distribució, és a la rereguarda total, a rebuf, i és, ara sí, reaccionari. Per dir-ho d’una manera clara, en l’era d’internet, de les xarxes socials, del valor de l’intangible; és a dir, en una era en què, a més d’aspectes negatius podríem parlar d’un camp propici per al treball col·laboratiu, la dissolució de l’autoria unívoca, l’obra única o la primacia de les idees i els conceptes sobre les formes (és que no són tots conceptes integrals de les avantguardes?), el model econòmic de l’art continua ancorat en un sistema de distribució de béns que no ha variat substancialment en els últims dos segles. Però avui volia fixar-me en un aspecte encara més anecdòtic d’aquesta cara cada vegada més clarament reaccionària de l’art contemporani. I és el regust ara decididament antic que ocupa bona part de la pàtina exterior de tots els involucrats en l’art: per sobre de l’arquitectura contemporània, les cases antigues reformades i com a molt modernes vintage; la mecànica antiga, des de cotxes fins a aparells de cinema, tocadiscos i vinils, per sobre de l’última tecnologia; la desconfiança del que és més actual i el gust pel clàssic; el menyspreu a Ikea (tot i que totes les exposicions estan moblades a costa seva) enfront del disseny escandinau clàssic... No, si al final el títol de l’article és efectivament incorrecte, i el meu amic Eduardo està equivocat: l’art, ni a la rereguarda, ni reaccionari, simplement hipster. A la imatge, Sistematùrgia de Marcel·li Antúnez.