Els "collages" fotogràfics de Romà Vallès

Eren els anys 1964-1966, a casa nostra políticament tot bullia sota aquella forma caldosa del xup-xup. Només es veien bombolletes, però la sopa s’estava fent. Aquest seria l’equivalent de base que explicaria l’obra que després d’un informalisme manifest emprengué Romà Vallès. És cert que no era un procediment tècnic d’expressió descobert per ell, sinó que ens venia dels Estats Units i de la bullent Califòrnia i, també, dels alemanys, amb un Beuys que ho rebentava tot recorrent a qualsevol element per posar de manifest les inquietuds de l’ànima, les socials i les espirituals, perquè, cosa curiosa, cadascú per aquest món va amb les seves, d’inquietuds, que uns senten més amatents al proïsme social i, d’altres a la intimitat, que cadascú té la seva. El collage té un aspecte positiu: canvia el concepte de la composició perquè deixa de ser-hi determinant l’harmonia per imposar-s’hi l’impuls atractiu de l’immediat; i un aspecte negatiu: accepta la trivialitat com a element determinant del gest plàstic. Compte! Cal, des del moment que s’aplica el collage, valorar què és trivial i quan, com o per què ho és o deixa de ser-ho. Aquesta és la qüestió que assajà resoldre Romà Vallès. Què passava arreu del mon i a casa nostra aquells anys 1964-1966 que determinaren que tot un professor de dibuix artístic d’un institut d’ensenyament prengués aquella decisió? L’informalisme havia esdevingut intimisme i la dura objectivitat era l’única cosa que afectava també íntimament els humans; tot plegat esdevingué el que els americans anomenaren expressionisme informal, en el sentit que qualsevol element era apte i valia per fer sentir amb al·lusió directa la pròpia sensibilitat de l’artista i la dels observadors dels objectes entorn. A més, tots els procediments i tots els suports eren lícits perquè la subjectivitat viu encastada i emulsionada a l’objectivitat. Romà Vallès trobà aquestes possibilitats de realització i de concreció en el procediment de l’emulsió pictòrica i cromàtica (valgui la coincidència entre procediment i motivació expressiva) més que en el gest; però també emprà el collage fotogràfic amb les imatges que més li plaïen o entre aquelles d’actualitat que creia més significatives. Vallès havia passat –com a professor– d’un art per a l’educació sensible a una plàstica al·lusiva que atreia o deixava sentiments i sensacions en suspens. Visqué, formalment, com un artista del seu temps, però també es marginà com a artista compromès atès que, a part d’aquesta etapa del collage fotogràfic en general, la seva obra respon només al gaudi que proporciona a qui es troba bé amb els seus magmes i indefinicions i/o al·lusions còsmiques. Un art de complaença personal. L’Espai Romà Vallès, situat al Centre Cultural Terrassa, presenta fins al 5 de juny del 2016 Collage, la segona part de l’exposició De l’abstracció a la imatge. 10 anys de trajectòria, 1956-1966. A la imatge, Collage. Sèrie Colorama, 1964. Romà Vallès.