ORLAN: "Vaig decidir utilitzar el meu cos com a suport artístic per coherència"

Reconeguda internacionalment, ORLAN (Mireille Suzanne Francette Porte) (Saint-Étienne, França, 1947) és una de les artistes més rellevants de l’escena francesa actual. ORLAN fa del seu cos el suport, la matèria primera i l’instrument visual del seu treball. Recentment, ORLAN ha exposat al Bòlit-St. Nicolau de Girona Temps variable i petons de Medusa. La mostra travessa cronològicament l’obra d’ORLAN des dels anys setanta fins a l’actualitat i va presentar, de manera inèdita, exclusivament obra digital, vídeos, 3D, realitat augmentada i biotecnologies. Impossible definir, des d’una perspectiva reduccionista, una artista que ha consagrat la seva existència a desmentir, precisament, totes les definicions assumides, de manera dòcil i acrítica, per una societat tan impermeable com enemiga dels dissidents. D’entrada, ORLAN demana que el seu nom s’escrigui tot amb majúscules perquè no vol “dissoldre’s en la línia”. De fet, hom no crea un personatge d’aquesta complexitat per fer-lo passar desapercebut... - Vull que el meu nom s’escrigui d’aquesta manera perquè respectar-se un mateix és el primer pas per aconseguir que se’t prenguin seriosament. El meu cos és part de la meva obra. Per això he estat la primera a convertir la cirurgia en un mitjà artístic. El claustre no el dedicarem tant a exposicions, sinó més a activitats, seminaris, workshops... una altra dimensió. Tindrem una programació molt més estable de música contemporània, actual, de compositors joves i de clàssica, que exploraran les sonoritats de l’edifici, l’escala, el claustre... - Així vostè és una obra d’art? - Si vaig decidir utilitzar el meu cos com a suport artístic –explica asseguda entre els vídeos que exposa a Girona– va ser per una qüestió de coherència. Ser original implicava fer aquest pas que, a més, ha resultat molt útil a l’hora d’evidenciar les deficiències i perversions d’una societat molt estandarditzada i que tolera poc i malament la diferència. - I què és, per vostè, la diferència? - Jo crec que el Santa Mònica ha de ser un dofí, encara que sigui un lloc del 1740. Ser un dofí en el sentit de tenir prou agilitat per sondejar bé l’actualitat, amb temes de pensament. Ara a finals d’any també fem unes jornades filosòfiques amb l’Institut Francès i el CCCB, i la pregunta és: per què treballem? - Ho explicava Barthes a propòsit d’un retrat de Richard Avedon: “La màscara és el sentit en tant que absolutament pur”... - En el meu cas, la puresa no hi té res a veure. El meu objectiu és posar el personatge al davant del rostre; és a dir, que la representació té sentit en la mesura que serveix per ajornar indefinidament una presentació que, de fet, mai s’acaba produint. - Borges parlava del fet estètic com de “la imminència d’una revelació que mai s’acaba produint”. - Exacte, per això existeixen les obres postoperatòries, perquè cal actualitzar permanentment el missatge a través de les possibilitats que t’ofereixen els nous formats. De fet, el meu cos és només un dels molts suports artístics que utilitzo. La idea sempre és la mateixa: es tracta d’escollir el millor mitjà amb vista a materialitzar el concepte que tens al cap. Jo he fet molta escultura, fins i tot amb marbre de Carrara, vídeos, fotografia, instal·lacions, dibuixos o peces de biotecnologia –ORLAN cultiva les seves pròpies cèl·lules– entre d’altres... El que compta és estar sempre atent a les noves possibilitats sense perdre mai de vista els riscos associats als abusos de la tecnologia. - I especialment als de la biotecnologia, no? - Pot semblar paradoxal, però les meves operacions parlen justament d’aquests riscos però sobretot de les seves possibilitats alliberadores. La cirurgia no és dolenta, sinó més aviat tot el contrari: el que hauria de preocupar-nos és la utilització que se n’està fent. Jo la veig com una oportunitat única per construir lliurement el nostre propi personatge, per decidir sense condicionants de cap mena què i qui volem ser. El problema, com tothom pot constatar fàcilment, és que la situació és ben bé la contrària: la cirurgia estètica s’ha convertit en una altra eina de control i d’homogeneïtzació social. - A Michael Jackson el tret li va sortir per la culata... - El que jo faig no té res a veure amb la seva transformació obsessiva. Jo ja he arribat on volia... Posats a cercar comparacions, m’estimo més pensar en les persones que es perforen el cos o que es fan tatuatges sense cap altra finalitat que anar construint la seva pròpia imatge. Amb tot, no crec que se’n pugui dir art, de les seves pràctiques, entre altres raons perquè estan subjectes a modes. El meu missatge és un altre: sigues sempre tu mateix, construeix-te a tu mateix... - I si algú la imités? - Voldria dir que no ha entès absolutament res. El dia que em converteixi en una moda hauré de canviar radicalment d’estratègia! Foto Aina Yraola.