Pérez de Rozas a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La història de la fotografia, com altres narracions sobre el passat, està feta a parts iguals de coneixement i d’idees preconcebudes, fruit de la contaminació de la mirada contemporània o de l’herència de mirades esbiaixades, coetànies als fets. N’és un exemple la creença per la qual el fotoperiodisme modern va néixer amb la Guerra Civil espanyola i la seva successora, la Segona Guerra Mundial. Multitud de llibres i exposicions han estat dedicats a Robert Capa i els negatius de la seva famosa maleta mexicana o, en clau local, a Agustí Centelles i les imatges guardades durant anys a Caracassona, per citar els casos més recorrents. Amb ells com a capdavanters i l’extensió d’una càmera nova com era en aquells temps la Leica, la mirada i la forma d’explicar els fets hauria experimentat un gir radical: l’adveniment del fotoperiodisme modern a Catalunya. De manera recent, però, el territori de coneixement a Barcelona ha canviat dràsticament en amplitud i profunditat. En són culpables els investigadors d’OVQ, Teresa Ferré, Pablo González i Andrés Antebi, que durant cinc anys han buscat de manera obstinada les vides i les fotografies dels pioners del fotoperiodisme de la ciutat. Parlem, sens dubte, d’un abans i un després. Ho prova, d’una banda, el seu flamant llibre, i ara referent obligat, Reporters gràfics. Barcelona 1900-1939, dedicat a la recuperació dels primers fotoreporters, el llegat dels quals es volatitzaria majoritàriament amb el final de la guerra. Per l’altra, la nova exposició a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona. 1931-1954. Un repàs de l’obra d’una de les poques nissagues de fotoperiodistes que transitaria, sense ser depurada, de la Segona República als anys del primer franquisme. Iniciada per Carlos Pérez de Rozas Masdeu el 1912, Pérez de Rozas es convertiria gairebé en una marca dins la qual també treballarien els fills. Sota aquesta signatura començarien a agrupar-se centenars de fotografies que retraten els canvis urbanístics i socials de Barcelona en un període especialment agitat com el dels anys trenta. En aquest procés, una de les tasques més ressenyables és el treball per a Crònica gràfica, iniciativa institucional dedicada a documentar la vida pública de la ciutat i que amb el temps es convertiria en l’embrió de l’actual AFB. En els anys de la guerra, els Pérez de Rozas col·laborarien amb la CNT-FAI fotografiant les conseqüències catastròfiques dels bombardejos o el bullici polític amb forma de parlaments, homenatges i marxes. Vist en conjunt, és en tot aquest període que es gesta una manera de fotografiar més dinàmica i descentrada, a la recerca de l’acció en un espai i un temps sota canvi permanent. Així, les necessitats informatives en una societat cada cop més acostumada a la cultura visual moderna van empènyer els Pérez de Rozas, juntament amb Badosa, Brangulí, Casas, Merletti, Sagarra, entre d’altres, a buscar metodologies de treball que els permetessin donar-hi resposta. Després de la victòria nacional, la nissaga va eludir la confiscació que sota la direcció del fotògraf Comte es va portar a terme entre els fotoperiodistes republicans i que, amb el temps, els portaria a l’oblit. Encara avui es desconeix el destí de bona part d’aquest material. D’aquí la tasca fonamental d’OVQ no només per recuperar els noms dels primers fotoperiodistes, sinó, especialment, per comprendre la lògica històrica del fotoperiodisme a Catalunya i veure que aquests autors van ser els coresponsables de madurar un llenguatge que es posaria a prova en el període de guerres. La mostra es pot visitar fins al 21 de maig del 2016. A la imatge, Pérez de Rozas. Manifestació antifeixista i per la llibertat. 1934. AFB