"No tinc por de cap mal" de José Antonio Hernández-Díez al MACBA

El MACBA acull la primera mostra monogràfica en una institució de Barcelona de l'artista veneçolà No tinc por de cap mal, de José Antonio Hernández-Díez, comissariada per Latitudes (Max Andrews & Mariana Cánepa Lluna) que es podrà visitar fins al al 26 de juny de 2016. S'hi reconstrueixen les primeres obres videogràfiques experimentals d'Hernández-Díez juntament amb altres obres primerenques de finals dels vuitanta i principis dels noranta, i es posen en diàleg amb un nou projecte creat per a l'ocasió. Aquesta mostra proclama el que l'artista va qualificar de «nova iconografia cristiana» en la seva primera exposició monogràfica a la Sala RG de Caracas en 1991, mitjançant uns treballs articulats al voltant de la mort, la consciència i la resurrecció. Un inquietant conjunt d'instal·lacions que tracten de l'aplicació de les tecnologies mèdiques i de la comunicació i de les seves interrelacions amb sistemes de creences paranormals. No em pot fer por cap mal recupera els primers treballs videogràfics experimentals d'Hernández-Díez, així com altres obres icòniques de les seves inicis, i els mostra al costat d'un nou projecte creat específicament per a aquesta ocasió. Inspirant-se en fonts com la literatura de terror i el romanticisme, l'il·lusionisme i els efectes especials, obres com Annabel Lee (1988) -diorama que representa un tall transversal d'una tomba i que mostra, sota terra, un vídeo d'una jove en trànsit convulsivo- i Houdini (1989) anunciaven molts dels temes que l'artista desenvoluparia en els noranta: la relació entre superstició i ortodòxia, entre anatomia i tecnologia, entre simbolisme sagrat i el lloc transgressor que ocupen els nens i els animals a la consciència devocional . L'exposició inclou algunes instal·lacions que no es veien des que es van presentar per primera vegada a la mostra Sant Guinefort i altres devocions de 1991 a la Sala RG de Caracas, que va constituir una autèntica fita. És el cas de l'obra de la Col·lecció MACBA Sant Guinefort (1991), i també de La resplendor de la Santa Conjunció allunya els dimonis (1991) i Sagrat cor actiu (1991). Aquests treballs van ser el preludi del que l'artista va denominar «nova iconografia cristiana», que oferia, en paraules de Meyer Vaisman, «una visió tecnopop dels símbols més venerats del catolicisme». Un inquietant conjunt d'obres que tenen a veure amb l'aplicació de tecnologies mèdiques i de la comunicació i les seves interrelacions amb sistemes de creences paranormals, sobretot amb la teologia cristiana.