"Punk. Els seus rastres en l'art contemporani" al MACBA

Uniquement préoccupé de souder le même au même, l’intelligence se détourne de la vision du temps. Elle répugne au fluent et solidifie tout ce qu’elle touche. Nous ne pensons pas le temps réel. Mais nous le vivons, parce que la vie déborde l’intelligence. Henri Bergson, L’évolution créatrice, 1907 A partir del 13 de maig i fins al 25 de setembre, el Macba presenta, a través del seu recent director, Ferran Barenblit, la mostra Punk. Els seus rastres en l’art contemporani. Comissariada per David G. Torres, l’exposició és una coproducció entre CA2M, Centre d’Art Dos de Mayo de la Comunitat de Madrid, i Artium, Centre Basc d’Art Contemporani, a Vitòria. “Jo sóc un anticrist/jo sóc un anarquista” són algunes de les cèlebres frases que el grup punk anglès Sex Pistols, amb el cantant Johnny Rotten al capdavant, entonà en el cèlebre i polèmic àlbum Anarchy in the UK. Durant la dècada dels 70 del segle passat, apareixen nous corrents musicals en ciutats industrialitzades com ara Nova York i Londres, amb el propòsit d’allunyar-se dels convencionalismes i les aparences que semblaven haver-se instal·lat en el rock –noves formes d’opressió social i cultural que reduïen les llibertats i que el periodista i crític musical Greil Marcus descriu a Rastros de carmín. Una historia secreta del siglo XX, del 1989. En l’obra, l’autor rastreja tots aquells moviments artístics i culturals que no formen part de l’establishment i que emergeixen amb virulència per enderrocar el passat i el present i deixar pas a una nova societat. El punk és, per Marcus, un moviment els orígens del qual es remunten als anarquistes místics i als herètics mil·lenaristes de l’Europa medieval –com per exemple la Germandat de l’Esperit Lliure, eradicada per la Inquisició– i condueixen a moviments polítics posteriors que, de manera cíclica, s’enfilen de nou per combatre el capitalisme. Així mateix, l’escriptor connecta el punk amb la línia filosòfica dels dadaistes i les Internacionals Lletrista i Situacionista de Guy Debord. David G. Torres pren aquesta línia interpretativa com a fil conductor de la seva proposta curatorial i explora les empremtes intel·lectuals i estètiques, el pòsit d’aquella fúria contracultural, en els treballs de més d’una cinquantena d’autors nacionals i internacionals; Jordi Colomer, Mabel Palacín, Eulàlia Grau, Santiago Sierra, Douglas Gordon, João Onofre, Tracey Emin o Jean-Michel Basquiat, entre molts d’altres, il·lustren el rastre d’aquest corrent que avui encara batega. A la imatge, Jordi Colomer. No Future. 2006. Vídeo i cotxe lluminós. Vídeo: 9 m. 43 seg. Dimensions variables. Cortesia de l’artista.