Els fotògrafs Gasull al Museu de Montserrat

La tardor passada, la galeria El Quadern Robat de Barcelona va organitzar una exposició dedicada a Martí Gasull i Coral (1919-1994) amb la mostra d’una vintena de fotografies sobre la Barcelona dels anys 40 i 50 del segle passat, facilitades pel fill i també fotògraf Martí Gasull Avellán. Aquesta exposició va resultar especialment celebrada perquè, des que la galeria Piscolabis ho féu el 1988, l’obra de Gasull i Coral no s’havia exhibit mai, malgrat el valor estètic de les fotografies i la seva imbricació directa amb les tendències fotogràfiques de l’època. Ara el Museu de Montserrat vol aprofitar l’impuls iniciat per oferir una mostra diàleg d’una vuitantena de fotografies entre l’obra dels dos Martí Gasull: el pare, l’oblidat, i el fill, el reivindicador, en un moment cultural especialment favorable per a les recuperacions fotogràfiques, sobretot aquelles procedents dels anys del primer franquisme. Martí Gasull i Coral fotografia a mig camí de dos estils que en aquella època s’estan donant el relleu. Un és l’esteticisme propi del pictorialisme. Un corrent que, malgrat iniciar-se a finals del segle XIX, va continuar arrelat a l’Estat espanyol de manera més longeva que a la resta d’Europa i els Estats Units, precisament fins a finals de la dècada dels 50. Forma i simbolisme, dos dels eixos creatius d’aquesta tendència, són visibles en bona part de l’obra de Gasull. Des de les vistes de primera hora del matí dels carrers de Barcelona, on el fotògraf privilegia els contrastos entre llum i contrallum, enmig d’un escenari evanescent, fins a les fotografies d’objectes en què ressalten les composicions geomètriques, a més de les ombres i els reflexos que desprenen, és un simbolista urbà. Això contrasta, però, amb altres fotografies més pròximes al documentalisme social. Un gènere que s’imposaria en els anys de la postguerra tant als Estats Units com a Europa, i que a Catalunya lideraria, com a pare precursor, Xavier Miserachs. Precisament, aquest traspàs de tendències l’il·lustra el cèlebre article Salonismo, que el fotògraf Oriol Maspons va publicar el 1957 contra l’anacrònic pictorialisme i que li va comportar l’expulsió de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, l’entitat fotogràfica per excel·lència en aquells anys. Encreuaments propis d’una xarxa local, Gasull era membre de l’AFB, alhora que positivador del mateix Maspons. És Gasull, així, un fotògraf oblidat, desconegut o ara redescobert, tal com s’afirmava la tardor passada? No cal perdre de vista que Gasull era retratista i laboratorista de professió, i alhora també comptable –com tants d’altres a l’època–, i que aquestes fotografies eren fetes abans d’entrar a treballar. Ha estat ara que el seu fill, fortament vinculat al món de l’art com a fotògraf, l’ha desplaçat del terreny de l’afició personal al reconeixement cultural col·lectiu. Lluny d’una qüestió de maldestresa de la resta de la societat, és més operatiu entendre que és a partir dels cinquanta que la fotografia funciona, més que mai, prenent com a base xarxes de reconeixement, de cenacles formats pels mateixos fotògrafs que defineixen el grup, com així va succeir amb Miserachs o Maspons. No per casualitat, els primers a ser institucionalment rescatats juntament amb Pomés, Colita, Colom, etc. Ara és l’hora d’operar, des de la definició i acció patrimonials, amb aquells que no ocupaven el centre social de l’època. L’exposició es podrà visitar del 13 de maig a l’11 de setembre. A la imatge, Gasull. Barcelona. Paraigües per a dos. Anys 50.