"Dones i art" al Museu d'Art Modern

A la història de l’art, la presència de les dones s’ha visualitzat com a objecte d’art. Però i la dona com a subjecte de l’art? Històricament, l’estructura social i la mentalitat masclista dominant han imposat la seva marginació de l’activitat creativa; amb tot, i contra corrent, n’hi ha hagut un nombre important que ha aconseguit deixar-nos en llegat obres de qualitat i de nivell artístic, encara que ignorades per al gran públic. La principal paradoxa de la relació entre les dones i la creació en la cultura occidental és la visibilitat de la dona com a objecte de la representació, i la seva invisibilitat duradora com a subjecte creador. D’altra banda, una barrera infranquejable per situar-se professionalment ha estat la dificultat per a l’accés a la formació necessària per al seu desenvolupament i la manca d’igualtat d’oportunitats. Però, en situar-nos en la contemporaneïtat, la situació comença a canviar i les dones artistes van trobant el seu lloc, tot i que moltes vegades ho fan a l’ombra del seu company, com ara Sonia Delaunay, que signava amb el cognom del marit; Frida Kahlo, parella de Diego Ribera, o Camille Claudel, inseparable de Rodin. Les dones han esdevingut muses, mullers, mares o filles, però difícilment han estat valorades plenament com a artistes. Dones escultores, pintores, fotògrafes... dones artistes en general han estat capaces d’escriure capítols sencers del nostre art i de fer-ho en femení, com ara Tamara de Lempicka, Dora Maar, Remedios Varo o Niki de Saint Phalle; noms actualment reconeguts –en molts casos amb trajectòries silencioses i discretes– que, per exemple, l’assaig L’art i la dona, de Xavier Barral (2010), s’encarrega de reafirmar i de posicionar. Amb el temps, el moviment feminista i la lluita pels drets de la dona van anar fent emergir reivindicacions, com ara la realitzada el 1989 a Nova York pel grup d’activistes feministes Guerrilla Girls amb cartells en què es llegia: “Han d’estar nues les dones per entrar al Metropolitan Museum? Menys d’un 5% dels artistes de la secció d’art modern són dones, però un 85% dels nus són femenins.” Els seus continguts irònics, les seves comunicacions provocadores i l’enigma que envoltava la seva identitat oculta sota màscares de simi van contribuir a despertar interès pel grup. L’exposició que presenta el Museu d’Art Modern de Tarragona des del 12 de maig fins al 26 de juny és l’inici d’un cicle de mostres dedicades a les dones artistes de les comarques tarragonines que porta com a títol genèric Plural Femení. Comissariada per Antonio Salcedo, professor de la Universitat Rovira i Virgili, la primera d’aquestes, subtitulada El Repte, aplega les artistes nascudes fins a l’any 1950. Es tracta d’un primer estudi sobre una part significativa de dones creadores a les quals generalment no s’ha donat la importància que mereixen. Ja fa anys que aquest investigador es dedica a historiar l’art produït des de finals del segle XIX a Tarragona, i ha pogut constatar que, quan s’escriu sobre l’art al territori, en general es deixen de banda bona part de les dones artistes i que, en tot cas, només se’n fa una petita menció. El grup d’artistes és molt ampli i divers, i la major part continuen essent poc conegudes. A través d’aquesta mostra i de l’estudi que l’acompanya es vol donar visibilitat a un treball creatiu amb més o menys ressò, però totes mereixen el reconeixement per la feina desenvolupada, cadascuna pel seu nivell d’aportació. A la imatge, La finestra c. 1965 de Sefa Ferré.