La Tour, solitud i silenci

.El Museu del Prado, que mostra, fins al 12 de juny, una exposició panoràmica del durant molts anys rar pintor francès Georges de La Tour (1593-1652), tenia ja dues obres d’aquest singular pintor geometritzant i de belles i una mica pietoses foscors. Un d’aquests quadres es va trobar, no fa gaire, perdut en un soterrani, i és una obra notable: Sant Jeroni llegint una carta. De La Tour –nascut en una petita vila de Lorena, Vic sur Seille, un lloc catòlic– s’ha sabut poca cosa durant molts anys, ja que poc després de la seva mort, amb 58 anys, víctima molt probablement de la pesta, va caure en un oblit gairebé total, del qual només el va treure el 1915 l’historiador de l’art Hermann Voss i, una mica després –ja el 1934–, l’exposició parisenca, molt notòria en el seu moment, Pintors de la realitat. Certament, La Tour, home senzill i, pel que sembla, una mica esquerp, volia pintar la realitat, però la seva pintura, com la de molts altres realistes espanyols o italians, qüestiona en primer lloc (pels seus escorços i colors sobris) allò que anomenem real, que a estones sembla irreal o estrany, entrevist o somiat... Sabem que la seva etapa jove és diürna; és a dir, les escenes tenen lloc de dia, mentre que la seva edat madura és la de les seves cèlebres nits, escenes d’interiors nocturns, sovint de caràcter religiós, il·luminades només per una espelma, que marca essencialment angles i gairebé dos colors en exclusiva. Per exemple, en Sant Sebastià cuidat per santa Irene. En el llenç, a més del peculiar i repetit tenebrisme, sant Sebastià ferit i tombat està privat de tot erotisme –com l’Església de l’època volia– i al costat d’una casta figura femenina que li cura les ferides de les fletxes. Evidentment, darrere de La Tour hi ha la pintura espanyola i italiana del Barroc, i en especial (encara que usat d’una altra manera), evidentment, el tenebrisme de Caravaggio, ara molt més auster. Un diria que els llenços nocturns de La Tour són com meditacions, quadres una mica pascalians, si això fos possible. En el seu moment, el rei Lluís XIII i molts alts personatges de la cort de París (on almenys La Tour va estar una vegada) van tenir i van comprar obra del pintor lorenès, regió llavors independent –encara molt vinculada a França, on va acabar tornant– però disputada per Àustria, la qual cosa va fer que el nostre cavaller pintor i bon burgès, ara de Lunéville, veiés sens dubte matances i saquejos. Les obres fosques de La Tour (sempre el cor lluminós de l’espelma) semblen, no sense certa voluntat, quadres que busquen el recolliment i la meditació d’una manera més austera o despullada que l’espanyola, que sens dubte coneix. No és La Tour un pintor estrictament religiós o catòlic, però està ple de religiositat recollida amb verges amb el nen o amb Maria Magdalena. Barroc sobri, a La Tour no hi ha gairebé cap resta de paganisme, però sí una evident o sospitosa recerca de fondària. En el seu Cec tocant la samfoina (que és un quadre diürn) hi ha un realisme hispànic, però ja vaig dir: Quin realisme? Perquè, de vegades, allò tan real, allò molt real o exageradament real, es torna una cosa diferent. I sabem que La Tour, casat i catòlic (va morir l’endemà de la mort de la seva dona), és un realista al caire de la metafísica. Suposo que “el silenci dels espais exteriors l’horroritzava”, també. O potser no tant? A la imatge, La Bonaventura. Georges de La Tour.