Dos anys després de la mort de Harun Farocki (Nový Jičín 1944-Berlín, 2014), aquesta exposició reprèn els films i les instal·lacions d’un autor que ha estat considerat cineasta, artista, crític i activista, i que ja es compta entre els referents més importants de la segona meitat del segle vint.
Conjuntament amb l’Institut Valencià d’Art Modern, la Fundació Antoni Tàpies desplega la segona part d’un projecte que permetrà revisitar les pel·lícules militants de la dècada de 1960 i les instal·lacions que a partir de 1995 ocuparan plenament a Harun Farocki. Si bé la presentació a l’IVAM posarà l’èmfasi en les recerques sobre dispositius de vigilància, així com la tecnificació de la visió, a la Fundació Antoni Tàpies es podran veure una sèrie d’obres emblemàtiques que repensen el treball i les noves formes que adquireix la demanda de producció capitalista, especialment aquelles que han exigit la mobilització d’aspectes més subjectius i humans que abans quedaven al marge de qualsevol temptativa d’explotació.
La noció d’empatia, extreta d’un text de Harun Farocki, encapçala la tria d’obres que es podran veure a Barcelona. Si a la dècada de 1960 el distanciament brechtià va imposar el determinisme i un afany per l’objectivitat en allò que en diem les pràctiques documentals, cap al final de la seva vida Harun Farocki es va preguntar per què aquella paraula tan preuada havia estat donada a l’enemic, és a dir, a la indústria del cinema i l’entreteniment. Calia reconsiderar-la i reapropiarse’n. Això explicaria la concepció tan particular desenvolupada per aquest autor, en virtut de la qual la càmera presencia espais de formació professional, negociacions empresarials i espais laborals sense jutjar ni estigmatitzar. Les seves pel·lícules vindran a ser el testimoni d’un ensinistrament meticulós de la força de treball, especialment en aquells àmbits on la comunicació interpersonal juga un paper essencial.