Santi Vila, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Santi Vila Vicente va néixer a Granollers l’any 1973. És historiador. Va cursar la llicenciatura de Lletres, especialitat en història, a la Universitat de Girona i a l’Autònoma de Barcelona. Ha estat professor d’història contemporània a les facultats de Lletres i Ciències Econòmiques i Empresarials de la UdG. L’any 1999 va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Figueres. L’any 2007 va arribar a l’alcadia d’aquest municipi. El 2012 va ser escollit conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Des del 14 de gener del 2016 és conseller de Cultura. Quina creu que és la funció de l’art contemporani a la societat? L’escultor Jaume Plensa té una frase que pot respondre mínimament a aquesta pregunta: “Sempre he considerat l’art, no només una forma magnífica de preguntar, sinó també un pont sobre el qual els altres puguin passar.” O una altra de Joan Miró, també molt encertada: “El que compta en l’art és despullar la nostra ànima.” Els darrers anys han estat especialment inclements amb els espais d’art contemporani al territori. Se n’han tancat a Olot i Tarragona, Mataró i Figueres sobreviuen com poden... Pensa que és necessari treballar des de la Generalitat per recuperar-los? Hi ha hagut una pressió en negatiu, no només pel que fa a l’art, sinó en el sector cultural en general. En les arts hi ha hagut algunes pèrdues rellevants en l’àmbit català i hi ha algunes urgències que estem mirant de corregir. En aquest sentit, el pla integral de les arts, que vam presentar recentment, és una bona eina per canviar la tònica. També cal tenir en compte que la nova proposta de vertebració de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals ha de servir per enfortir aquest ecosistema. Es tracta de fer un pas més i mirar quina fórmula s’ha d’articular per reforçar la governança i l’estabilitat dels centres que tenen gestió municipal però que reben ajudes de la Generalitat. El lema de l’exconseller Ferran Mascarell era el deucentisme, quin és el seu? Sapere Aude! Just quan Catalunya persegueix majors cotes de llibertat col·lectiva, hem de recordar que només amb el progrés de la raó i de la cultura serem realment lliures. El balanç de la conselleria de Ferran Mascarell és ambivalent per al sector de l’art: d’una banda, va liderar la creació d’una xarxa d’arts visuals de Catalunya, amb vuit centres puntals al territori, però amb pocs recursos per donar-los el nou impuls desitjat. Per una altra, va liderar la creació del pla de museus, però de moment encara és un estudi d’intencions amb “16 propostes emblemàtiques” a implementar abans del 2020. Durant el seu govern, què creu que farà avançar d’aquests projectes? El pla de museus i el pla integral de les arts són dues bones eines que hem d’aprofitar. Tot i això, hem de focalitzar millor les prioritats bàsiques, simplificar els objectius per aconseguir-los a curt i mitjà termini, i dotar-los d’un major pressupost, que és el nostre repte de legislatura. Quina estratègia té per resoldre el greu problema pressupostari del MNAC?  No hi ha remeis miraculosos, i això fa necessari incrementar el pressupost. En aquest sentit, tenim un bon aliat en el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que és plenament conscient d’aquesta oportunitat, i l’argumentari és clar: si volem ser un nou país, la cultura és un eix cohesionador de primera magnitud i, per altra banda, ens distingeix de la resta del món. Cap país civilitzat dedica menys del 2% a la cultura. Aquest és el nostre objectiu a llarg termini. A curt, això implica incrementar el pressupost global de cultura del 0,7% a l’1%. Quin model de convivència creu que és el més pertinent entre el MNAC i el Macba? Ja fa temps que el MNAC i el Macba estan treballant plegats en alguns temes. El MNAC és un museu nacional, mentre que el Macba no ho és encara, malgrat que ens agradaria que pogués exercir aquest rol pel que fa a l’art contemporani del país. Per això, treballar amb la direcció del Macba, amb els agents culturals (Plataforma de les Arts Visuals de Catalunya) i amb l’Ajuntament de Barcelona esdevé clau. Un dels projectes estroncats de la legislatura passada és el de l’esplanada dels museus a Montjuïc. És una prioritat de la Generalitat reactivar aquest projecte?  La prioritat ha de ser, amb la recuperació pressupostària, tornar a muscular els museus i els principals equipaments i institucions del país. No s’entendria que ho féssim d’una altra manera. I paral·lelament a això hem de continuar avançant, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, en aquests projectes més estratègics per quan es puguin tirar endavant. El MNAC necessita l’ampliació i el projecte de l’esplanada tard o d’hora s’haurà d’abordar. Creu que al sistema museístic català li falta algun centre d’art estructural? El Centre Nacional de Fotografia i la Imatge i posar les bases del futur Museu de l’Arquitectura. El de fotografia és un equipament que ja es recull en el pla nacional de fotografia, s’hi està treballant amb intensitat, conjuntament amb altres entitats públiques i privades, i confio que abans de final d’any ja puguem presentar una proposta. Barcelona necessita una nova fira d’art? Barcelona, i Catalunya, ja té quatre fires d’art d’autor: Swab, Arts Libris, Loop i Fama. Tenen una escala modesta però sostenible, unes amb major repercussió que altres, i han de competir contra les grans fires mundials. El que cal és potenciar-les i mirar quins mecanismes pot aplicar l’administració per consolidar una proposta privada amb aportació pública. També és clau estudiar una comunicació potent de marca de Catalunya i de Barcelona en matèria d’arts. A banda d’això, tenim esdeveniments com ara l’Scan de Tarragona, Docfield Barcelona, el Dia Internacional dels Museus, i l’incipient Dia Internacional de l’Art des de Girona, que ens ajuden a generar ressò, però cal potenciar-los.  D’altra banda, el nostre compromís és organitzar un gran esdeveniment internacional vinculat a l’art contemporani, en el qual ja estem treballant, i que servirà per vertebrar territori, refermar capitalitat i aprofitar, com no, la tasca de les fires que hi ha a casa nostra. Té algun projecte per a la internacionalització de l’art català? Sí, l’estem treballant i no pensem en un projecte concret, sinó en la suma de moltes dinàmiques i sinergies per generar un component de marca de Catalunya Creativa que ajudi en l’àmbit cultural i en l’econòmic. A banda d’això, reiterem la participació a la Biennal de Venècia. En aquest sentit, l’Institut Ramon Llull, amb nou director (Manuel Forcano) i nova mirada, i l’Institut Català de les Empreses Culturals, també amb nou director i noves energies (Xavier Díaz), són dos vehicles nuclears per aconseguir aquests objectius. El Conca hauria de tenir més competències? Crec que hem de ser valents, afrontar una reflexió profunda, i no amb urgències, i trobar un consens parlamentari ampli per veure com el Conca pot tenir funcions de prescripció i d’avaluació de les polítiques públiques amb absoluta llibertat i independència. Quin paper creu que han de jugar les principals associacions del sector de l’art –ACCA, PAC, AAB, GGAC– en la governança artística del país? Són elements clau i, dins del pla integral de les arts, la seva aportació ha de servir per regular de manera permanent el que el govern fa en matèria d’art. També és veritat que cal més interrelació entre aquestes associacions, perquè tot just s’acaben de constituir en Plataforma d’Arts Visuals de Catalunya, que les aglutina gairebé totes. Nosaltres hem d’ajudar a propiciar aquesta connexió, sense interferir, sinó acompanyant.