Les aventures estétiques de Carles Congost

Carles Congost és nat a Olot (1970), dada que dins de la sociogeografia plàstica contemporània no em sembla insignificant. D’olotisme s’han qualificat les figures de sants d’església i de pessebre; olotisme és haver introduït a la pintura tímbrica (entengui’s impressionista) la humitat de l’atmosfera real que se’ls havia escapat a aquells creadors. És a Olot on hi ha la primera de les obres que denuncien les injustícies contemporànies, La càrrega, 1899, de Ramon Casas. Aquests fets fisiosociològics no succeeixen debades per un noi que, quan ha d’ensinistrar-se a la vida, només se li ocorre, per influència de l’ambient, anar a Arts i Oficis, per després, acabats els estudis, no saber què fer del que ha après. Tot un no-programa-vital. I aquí comença la seva realitat personal: si allò que saps o has après no et serveix per expressar el que tu creus que has d’expressar; aleshores, sense abandonar les teves inquietuds, llança’t a cercar i servir-te d’allò que tens a l’abast i que et pot ajudar: les tecnologies i les seves pràctiques comercials, publicitàries o polítiques. I en Carles Congost s’ho ha trobat tot a disposició: vídeo, televisió (seriosa, escombraries o estúpida), publicitat, accions performàtiques i, sobretot, instruments que permeten retenir les pensades, els impulsos, les ràbies, les filies i les fòbies. I uns fets evidents, anunciats ja des del principi per un altre creador que digué que tothom té dret a un quart d’hora d’imatge televisiva, com abans tothom tenia dret d’anar a tocar els sants de l’altar o el rei de torn. Però aquest quart d’hora sovint és molt dramàtic per a qui se sent portador de quelcom més que d’uns impulsos o un instint; aquests, molts, s’hi queden penjats i necessitarien perllongar-lo, viure’s i viure’n. Mímiques i/o vivències reals que actualment són designades (la societat és brutal i, si bé diu que ignora els que en són afectats, tanmateix fa constar que no en prescindeix), les pròpies d’un one-hit-wonder, els trets o presències d’aquells que s’han acostat a la realitat com un fast food, agradable per a qui el sofreix i per a qui se’ls ha menjat, però que per als  famèlics televisius ja n’hi ha prou amb un tast i del gust que s’hi desprèn. Menja de sols englotir. Carles Congost ha palesat aquesta realitat, l’ha ressentida pregonament i recull els one-hit-wonders per perllongar-los la vida dins mateix del fracàs de la realitat que és l’obra d’art, per, de tot plegat, tornar a recollir les deixalles socials per a un nou quart d’hora, ara ja no biònic sinó de cinta magnètica, l’última i autèntica realitat. A l’espai tribuna (ironies de la realitat) d’Arts Santa Mònica, Carles Congost mostrarà, del 26 de maig al 17 de juliol, el xou (simultàniament de cinta magnètica i de gestualitat real) que la seva sensibilitat ha muntat. El compilador (humà, però també instrumental en aquest cas) sap que hi ha uns mecanismes d’acció gestual creativa; que no hi ha fronteres ni límits en res; però potser també pensa que tot plegat pot ser només un fet publicitari. Hem derivat molt des d’aquell art conceptufins al, biònic també, de Bruce Nauman. A la imatge, Carles Congost. Wonders. Abans de la casa 1. Arts Santa Mònica, 2016.