"Selfies" i "performances"

Els artistes utilitzen cada vegada més les plataformes numèriques, com ara Instagram, Facebook i Twitter, tant per crear art com per autopromocionar-se. Aquest és el cas d’Amalia Ulman, que ha tingut la sort de ser presentada en l’exposició que del 18 de febrer al 21 de juny es pot veure a la Tate Gallery de Londres, sota el títol de Performing for the camera, dedicada a les relacions entre les arts del cos, el que anomenem arts performatives, i la fotografia. Des dels seus inicis, la fotografia ha servit per capturar performances teatrals, des dels conjunts vius del segle XIX fins als happenings dels anys seixanta. Avui s’imposa la moda dels selfies o fotografies autogestionades i autorepresentades. L’escenificació pot anar des de la quotidianitat improvisada fins a la fotografia preparada com si es realitzés en el clàssic estudi fotogràfic de tota la vida. El comissari, Simon Baker, ha triat més de 500 imatges, des de les històriques de Nadar fins a les penjades a Instagram, en les quals la mateixa fotografia se situa en relació amb els espectadors com un acte performatiu en si mateix. Entre les obres exposades destaco el clixé d’Eikoh Hosoe, l’últim dels grans fotògrafs japonesos del segle XX viu, que en els anys seixanta va col·laborar amb els principals actors i ballarins de l’avantguarda del país. S’ha parlat molt, però, de la fotografia dita Excellences & Perfections, l’autoretrat d’una noia atractiva que es fa un selfie davant del mirall del bany (Instagram Update, 8th July 2014, #itsjustdifferent 2015). L’argentina Amalia Ulman, l’autora, arribada de petita a Europa després de la crisi econòmica del 1989 i estudiant d’art a la Saint Martins de Londres, ha ideat una performance que es clou amb aquesta fotografia amb la qual l’autora intenta demostrar que la identitat femenina no és res més que una construcció social, tot insistint que Instagram és un dels millors laboratoris d’art conceptual. Ulman va començar el seu experiment penjant durant quatre mesos en el seu perfil d’Instagram una seqüència de gairebé 200 fotografies en la qual primer es presentava com una nena de poble, ingènua, amb ambicions artístiques, per després, fent servir un imprevist canvi d’escena, esdevenir una seductora hot que utilitza un llenguatge vulgar i que desitja passar per la sala d’operacions per modificar el seu cos. Les complicades intervencions –algunes de reals i d’altres de fingides– la porten a esdevenir una addicta al menjar sa i als sucs de fruita, fins que al final desapareix de la xarxa. Els comentaris generats a favor o en contra, a cada canvi de personatge, pel mecanisme d’Instagram, porten els seguidors a creure en la ficció escènica i a comentar cada transformació de l’Ulman. Aquesta és una part important de l’acte performatiu concebut com a tal, una mica a la manera de Sophie Calle, que va introduir la noció de performance incloent-hi les reaccions de personatges desconeguts. L’Ulman partia de la voluntat de demostrar que la identitat de la dona deriva de la mirada que la societat en té. I això es manifesta de manera exemplar en els comentaris dels usuaris d’Instagram. Aquests, amb les seves opinions sobre les transformacions fingides de l’artista, han creat ells mateixos l’obra d’art, i han confirmat d’aquesta manera que la mirada cap a les dones s’alimenta de prejudicis que poden fins i tot conduir a la intolerància, a l’agressivitat i a la violència. Així queda demostrat que el públic de les xarxes socials pot ser manipulat per esdevenir art. A la imatge, Amalia Ulman. Selfie davant del mirall del bany.