La cadira. Carles Hac Mor

Rocs & Rock  A Hac Mor, In memoriam.   És una pedra. Vinc a cridar els morts. Ressuscitant-los, que vinguin els mots; Que vinguin, amics, a llegir els rocs, Els forats que fan el vent i la sal Als mots i als molts morts, plens d’ulls i de corcs. Ja no sabem més seguir amb el dit els morts. Amb el vent, l’alè. L’alfabet dels mots Que vingui, amor, a llegir els rocs. Els buits, que els forats fan amb sal, al cos És l’abc que escriuen els corcs. Escampeu la sal i els mots sobre els morts. Que l’alè i el vent acallin els cucs, Que callin els mots. Que cantin els rocs. Silenci al cor, mots alfabet muts mots. Paisatge de mots escoltant els corcs. El so i el lament s’han fet seus els morts. Som al cor del vent on canten els rocs. Som lectors de cucs i alfabet de mots.  Alfabet de mots, tu ets el corc i l’escup. Oh cos meu, tu ets el corc dels mots. Rocs. Hac Mor, de tothom conegut malgrat les seves pràctiques textuals, d’idees i de comportament ben radicals i minoritàries, ha estat referent per a molta gent per la seva integritat estètica. El vaig conèixer en el franquisme tardà, quan estàvem reunits en assemblea permanent. Es discutia molt i es teoritzava amb lògica, com si la pràctica de l’art fos més una idea que una producció artesanal lliure. De tota la colla de conceptuals, dels més lingüístics als més agosarats a mesurar i saltar els límits, l’Hac superava, amb fe i nihilisme, els que creien que l’art havia d’estar al servei de la redempció de la societat i els que amb recel sostenien que l’art per l’art era més implosiu que l’explosió. Els seus articles a la premsa enfurismaven els narradors, que van ser els primers a creure que amb els tiratges fàcils de les seves narracions eròtiques o les novel·les negres es guanyarien la vida com a treballadors de la cultura. El recordo, vestit amb jersei vermell, fent-se un panxot de riure del seu propi dogmatisme. Als inicis dels vuitanta, quan els conceptuals amb més recursos familiars o aventurers havien fugit a la meca NY, on es gestava el postmodern de barri, i aquí els sobrevivents locals assaltaven les nostres galeries internacionals amb un retorn a la imatge i el valor, Hac Mor agermanà generacions i gèneres en l’off. Amb generositat eclèctica féu un pas en positiu, tots dins, que tot art, sense cotilla, era més lliure que el gust i la separació entre veritat i ficció, història o utopia. Portant a l’extrem el seu nihilisme eficaç, tothom hi guanyà. Fou un dels primers a no voler distingir i a fer de repartidor: tu, sí; i aquell altre, no. I en el procés de democratització real, també tingué un lloc, per més radical que fos, als espais d’art públics i privats. La història de l’art seria molt diferent sense ell? Abans de la crisi del deute, alguns dels nostres polítics, que s’havien fet seu l’espai públic i que es gastaven els diners de la cultura en plans estratègics que no portaven enlloc més que a la despesa i vinga equipaments, van fer creure que l’acció cultural era dels intermediaris, dels comissionistes de les engrunes de la cultura; que calia saber de negocis per fer una revista d’art o muntar una exposició o fer una performance, que calia saber la normativa i d’economia, que les factures eren per a aquests. I llavors Mor, havent d’abandonar les ciutats, els diaris i els recitals, hagué de posar-se la cadira, des d’on havia escrit i pensat tants llibres i des d’on s’havia posat dret tantes vegades... al damunt de l’espatlla. L’única cosa que Mor desdenyà sempre va ser el poder per poder ser, per poder escriure i pensar amb llibertat. El seu anarquisme nihilista, literari personal i d’acció col·lectiva, ha estat més positiu per a la cultura que un metre quadrat de despatx. A la imatge, La cadira com seu (al·legoria de l’ou com balla). Concepte i acció: Carles Hac Mor. Foto: Joan Casellas-Arxiu Aire.