Brossa lletrista, Brossa visual

Fa unes setmanes vaig participar en una taula rodona que, concertada per la Fundació Joan Brossa, tractava sobre Brossa tipogràfic. El poeta és tan ample que ho permet tot. Ho permet? Em sembla que ens hi obliga. A tall d’exemple, en aquella sessió vam parlar de la relació de Brossa amb les lletres, però molt més enllà de la seva lectura simplista. Es tractava de veure que, d’acord amb aquells versos tan magmàtics del poeta, “el món és massa gran perquè el vegem / d’altra manera que per signes”. A la taula hi havia dos dissenyadors gràfics, Enric Jardí i Pere Marquillas, i, entre el públic, molts més (consagrats, com ara l’Andreu Balius; joves, com per exemple l’Hèctor C. Aspano, entre els que conec). La sala, plena de dissenyadors gràfics i d’experts en tipografia per parlar del seu ram aplicat a un artista polièdric com el nostre mestre. Fascinant! Un encert de l’organització. I què hi havia de fer un tipus com jo envoltat de gent que hi entén, de tipografia? Per mirar de no desentonar, vaig proposar de veure els jocs de Brossa amb les lletres com un estricte joc amb les formes. Al capdavall, què són les lletres de l’abecedari? Els signes gràfics que representen els sons d’una llengua. I aquests signes gràfics, abans de convertir-se en representacions dels sons d’una llengua, són o no deixen de ser signes visuals. (Això es percep directament quan no tenim competència lingüística en segons quines escriptures, antigues o modernes. Si no sabem japonès, els seus kanji seran pintura abstracte per a nosaltres.) En molts poemes visuals i instal·lacions on les lletres són (com la seva “A”) primordials, aquells signes representen, abans que res, l’estricta visualitat amb què Brossa jugava. És per això que, de vegades, tinc la sensació que no hem sabut respondre a l’obligació de què parlava abans. Brossa llegit des del marc teòric de la tradició literària? Evidentment. Però és necessari llegir-lo, també, des de marcs culturals diferents als dels cànons literaris, mai excloents els uns amb els altres. És el que fa la jove investigadora Ainize González García en un llibre recent que té, en la seva senzillesa, un títol gairebé programàtic: Joan Brossa. Artes visuales. Allà hi ha una aproximació holística a l’obra del poeta: des de la literatura, és clar, però també des del cànon o la tradició historiogràfica i estètica de la visualitat, i també la de les arts escèniques. No marcant jerarquies, sinó accentuant la seva  complexitat, no en sentit vertical, sinó com una superposició intertextual i intermedial (ja em perdonareu els mots). Aquella nit, quan vam sortir de l’acte brossià, uns quants vam córrer cap a l’Horiginal per ser en l’homenatge a Carles Hac Mor. Hi ha casualitats ben estranyes! I doloroses, quan veus que els mestres de la creació panoràmica ens abandonen. A la imatge, Arlequins. Artes visuals. Joan Brossa.