Art sonor a Catalunya: Un camp obert

La valoració del so o del silenci és un fet nou en l’art del segle XX. Pertany a una actitud d’avantguarda que eixampla el concepte de l’obra d’art en confluència amb altres disciplines. Els practicants de l’art sonor provenen indistintament del camp de la música o de les arts visuals, de la poesia i de l’acció. L’art sonor ha esdevingut un punt de confluència per expressar en el camp del so tot el que no cap en l’àmbit de la música. Una clau de volta és la figura de John Cage, que des de final dels anys 50 donà un gir estètic al concepte de música i l’amplià vers totes les possibles manifestacions del fenomen sonor. Diu John Cage: “Crec que el terme música hauria de restar obert a tot el que puguem oir.” Els Intonarumori del futurista Luigi Russolo obriren les portes de l’art sonor, també la poesia dadaista, amb Hugo Ball o Kurt Schwitters i els seus poemes sonors; Marcel Duchamp, amb objectes ready-made com ara A Bruit Secret (1916) o Man Ray amb el seu metrònom titulat Objet à détruire (1923) enllaçaren l’objecte amb el so. Tampoc no podem oblidar la relació oberta que altres artistes mantingueren amb la música per trobar un vocabulari comú per produir una experiència de sinestèsia. És el cas de la relació de Kandinski amb Arnold Schönberg, que cercaren una correspondència entre música i pintura mitjançant la dissonància. Robert i Sonia Delaunay crearen un univers òrfic a partir de correspondències de so, temps, color i espai, tot apropant-se a un concepte de música visual. Un altre antecedent fonamental per entendre l’art sonor són els experiments de música concreta de Pierre Schaeffer i la música electrònica de Karlheinz Stockhausen, que obriren una via d’escultura sonora. Els anys 60 consolidaren el concepte d’art ampliat i permeteren avançar cap a l’experimentació sonora i el desenvolupament d’una estètica pròpia. Algunes exposicions van ajudar a impulsar-la, com per exemple For Eyes & Ears, a la Cordier & Ekstrom Gallery de Nova York el 1964, amb obres dadà de Man Ray i Duchamp, però també cinètiques de Jean Tinguely i Takis, i audio-instal·lacions de Robert Rauschenberg. Amb aquesta mateixa idea i títol, Augen und Ohren i Écouter par les yeux, tingué lloc l’exposició a l’Akademie der Künste de Berlín i al Musée d’Art Moderne de la Ville de París (1980), amb objectes sonors, instal·lacions, performances  i  environaments acústics i sonors. Fluxus és un altre moviment que desenvolupà els Festivals per a la Nova Música a Darsmtad a finals dels anys 50 i a Wiesbaden a partir del 1962, i en els quals conflueixen el concepte de música expandida de John Cage i el moviment Fluxus (fluir, vida), creat per Georges Maciunas als EUA, amb la renovació de les arts del moviment europeu de tradició dadaista. I aquí neix un espai propi europeu en què emergeixen les figures de Nam June Paik, Joseph Beuys i Henning Christiansen. La configuració del que entenem per art sonor ha superat el debat art musical/art sonor i avui constitueix una categoria pròpia dins la diversitat de les disciplines artístiques, amb un clar component multidisciplinari. Fluxus parlava d’antimúsica des del seu esperit neodadaista; Nam June Paik, d’amúsica, i Juan Hidalgo, de música oberta. Precisament, a Catalunya els cicles de música oberta que s’inicien el 1960 amb la presència de David Tudor i Juan Hidalgo troben en Josep M. Mestres Quadreny la confluència perfecta entre música, acció musical i visualitat. La continuïtat natural d’aquesta via és Carles Santos, que ha eixamplat la música al camp del so, la veu i la performance. Podríem esmentar molts autors que han practicat a Catalunya l’art sonor, però cal dir que la principal contribució creativa a aquest àmbit és la de Josep Manuel Berenguer, director de l’Orquestra del Caos i del Festival Música 13, creador reconegut internacionalment i impulsor del desenvolupament de la música electroacústica, de qui cal destacar la instal·lació Luci (1994-2008), que recrea les colònies de cuques de llum de Kuala Selangor a Malàisia, a partir de les emissions lumíniques intermitents que llança el mascle i a les quals respon la femella, un relat d’excitació eròtica que acaba en acoblaments de llum i so. D’altra banda, cal destacar dos creadors rellevants en l’àmbit de l’art sonor procedents del País Valencià, com són Llorenç Barber i José Antonio Orts. El primer, amb una identitat molt marcada pels seus Concerts de ciutats, creació d’un espai sonor a partir de campanes, pólvora, bandes de música i entorn acústic de l’espai urbà. Orts ha treballat més el so a partir de petites màquines sonores, instal·lacions que creen so en galeries o espais museístics, de caràcter més objectual. La Universitat de Barcelona ha estat la més activa en l’art sonor i ha creat un màster específic a través de Josep Cerdà i Vicent Matamoros i el Laboratori d’Art Sonor. Juntament amb MobilityLab, amb Efraín Foglia i Jordi Sala, han dut a terme projectes al Festival Eufònic de les Terres de l’Ebre, on ha destacat Xavi Lloses, amb la seva escultura sonora Nautilus. El Centre Cívic Convent Sant Agustí celebra enguany la desena edició de la Mostra Sonora i Visual. La Fundació Tàpies fou escenari el 2015 del projecte Interval. Accions sonores, comissariat per Lluís Nacenta i Laurence Rassel, amb una nodrida participació internacional. El fons de la qüestió és acceptar els orígens de l’art sonor. Com diu Valcárcel Medina: “Una de les formes de considerar el so és  recordar que les coses fan soroll... I que, alhora, podem fer coses pel soroll que fan. D’aquesta última intencionalitat se’n podria dir art sonor.” A la imatge, Josep Manuel Berenguer. Luci.