"La Barcelona de Pilar Aymerich" a la Galeria Eude

La Galeria Eude de Barcelona presenta del 2 de juny al 15 de setembre (agost, vacances) l'exposició la Barcelona de Pilar Aymerich. Hi va haver un temps en què la feina del fotògraf professional es considerava imprescindible (avui només són imprescindibles les imatges, vinguin d’on vinguin) i en què aquesta mateixa professió evolucionava paral·lelament a la del periodista o escriptor de torn capaç d’actualitzar, en forma de reportatges memorables, una relació simbiòtica (en el sentit de profitosa per a tothom) que l’individualisme utilitari actual ha proscrit, potser definitivament, de la immensa majoria de publicacions (diàries, però també de les especialitzades). Per a desgràcia nostra (en siguem o no conscients), tenim accés a mitjans on l’escriptura monòdica i telegràfica conviu amb les fotografies subalternes: no cal dir que, en aquest ordre de coses, la perversa democratització orquestrada des d’internet no ha fet res més que empitjorar un paisatge d’empobriment generalitzat (també hi va haver un temps en què les persones, en lloc d’ocupacions, tenien oficis). Eugene Smith, que era un dels màxims representants d’aquell prodigiós políptic americà de genis de la fotografia integrat per autors com ara Walker Evans, Berenice Abbott o Robert Frank, va fixar les bases del fotoperiodisme modern gràcies, sobretot, a l’assumpció de dos principis estètics –i ètics– que mantenen intacta, encara avui, la seva vigència. En primer lloc, es referia al poder de les imatges: “El fotoperiodisme –explicava Smith– influeix més sobre el pensament i l’opinió del públic que qualsevol altra branca de la fotografia. Per això és important que el fotoperiodista posseeixi (a banda del mestratge en l’ús de la seva eina) un fort sentit d’integritat i la intel·ligència necessària per poder entendre i presentar un tema correctament.” En segon lloc, i de manera anàloga, posava en qüestió el suposat caràcter objectiu de la seva pràctica: “Aquells que creuen que el fotoreportatge és selectiu i objectiu, però pot interpretar la matèria fotografiada, mostren una absoluta manca de coneixements en relació amb els problemes i el funcionament característics de la professió. El fotoperiodista només pot tenir un enfocament personal: li és impossible ser totalment objectiu. Honest, sí; objectiu, no.” D’aquí que la llibertat d’expressió defensada sempre per autors com ara Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) s’hagi d’inscriure en aquest classicisme fotogràfic documental que, per descomptat, a casa nostra té antecedents tan il·lustres com ara els representats pels Centelles, Català-Roca, Miserachs o, després, pels Colom, Colita, Maspons i tota la resta. De fet, no és casual que Aymerich iniciés la seva carrera professional el 1968 col·laborant amb l’agència CIS, quan encara hi havia censura: les seves imatges han aparegut en publicacions com ara Triunfo, Destino, Cambio 16 o El País, unes imatges que suposen la crònica visual d’aquella transició espanyola a Catalunya vista i viscuda a peu de carrer; és a dir, des d’una perspectiva humana i ciutadana. Història viva, en tot cas, del millor fotoperiodisme realitzat a casa nostra. A la imatge, Pilar Aymerich. Montserrat Roig i Fransitorra. Abril 1970. Còpia actual. Gelatina de plata. 30x60 cm.