Art sonor a Catalunya: Una transhistòria

L’acció immersiva sobre el temps i l’espai a través del so ha estat un procés d’apoderament progressiu, fruit d’un art polític, posicionat, que neix amb les avantguardes i travessa un segle de transgressions, a través del dada, el new-dada o les derives punk. Més tard, l’escultura expandida i el món digital i les xarxes socials, amb una accessibilitat a dispositius de gravació i d’execució de nous sons, aportaran noves problemàtiques i més enfocaments de les experimentacions sonores, tant auditives com multisensorials, performatives, escultòriques, arquitectòniques o audiovisuals. Les pràctiques sòniques no són menys disperses a Catalunya, amb una transhistòria sonora trencada, (1) que ens porta a un escenari marginal i minoritari. Em limitaré a anotar algunes de les principals línies de treball. Un dels referents indiscutibles és Víctor Nubla, que es basa en una actitud explorativa que posa en qüestió alguns tòpics sobre els nous sons. Amb projectes de molt diversa índole, en solitari o amb formacions com ara Macromassa. Nubla és també un activista, pensador del so i de l’experiència sonora com a fenomen d’alliberament col·lectiu. Un altre puntal de l’experimentació sonora és José Manuel Berenguer i l’Orquestra del Caos, que en els darrers temps, amb projectes com ara Sonidos en causa, enregistren mostres de paisatge sonor i treballen en línies col·laboratives en un espai de llibertat, el sonor, en què els mecanismes de dominació no han estat tan eficaços com en el règim visual. (2)  També és imprescindible citar Óscar Abril Ascaso i el seu interès per la performativitat, des de les primeres experiències amb Sedcontra i la música industrial, fins al desenvolupament de les eines digitals i la reivindicació de la cultura lliure, amb el projecte CopyFight. I també cabosanroque. En el terreny més entroncat amb les arts visuals, Vicenç Vacca experimenta el so com a matèria mal·leable en interacció amb ambients. La seva producció posa en qüestió els dominis sonors amb obres com ara L’art artístic (2005), en què substitueix la banda sonora original de Fumio Hayasaka per a la pel·lícula Tron de sang, d’Akira Kurosawa, amb una producció pròpia. (3)  O l’obra Vincenzo Succo Marconi (2007/08), que planteja la problemàtica del so en l’exposició. Les experiències de Zush en la construcció d’un món sonor lliure i col·lectiu, amb projectes com ara SPINMU (1999), (4) que fusiona escriptura, pintura i música a través de les noves tecnologies. Zush explora noves maneres de relacionar-se, que fugen de l’esdeveniment congregatiu a l’esdeveniment comunicacional concret, momentani, a través del missatge i que posa en qüestió el registre i la reproducció com a condició intrínseca de la música; un sistema horitzontal i transcultural, que té sentit en el món globalitzat. O els projectes d’Enric Maurí, amb la incorporació del so com una constant discontínua en el seu treball. Des dels inconcerts, encara amb cintes de casset dels anys 80, fins a la incorporació del so en peces de caràcter ambiental, com per exemple Vestíbul (1999), peces sonores com ara Encanteri (1999) o el registre de performances com per exemple la sèrie de cançons accions, en què destaca Enganxat a l’art (2007). Altres enfocaments podem trobar-los en el projecte d’escultures sonores de Josep Cerdà; les investigacions de Sergi Jordà, amb un instrument electrònic col·laboratiu, el reactable, o les investigacions sonores des del món de les arts escèniques, des de la primera Fura dels Baus fins a Kònic Thtr, o els projectes de Marcel·lí Antúnez o Xavier Guix, en què la interacció a través de les noves tecnologies obren altres escenaris d’acció. Diverses exposicions han especulat sobre les problemàtiques del so exposat.  Destaquen Voices, Fundació Joan Miró, 1998; Art i temps, CCCB, 2001; Procés sònic, Macba, 2002; Sound and me, galeria T4, 2004; Interval. Accions sonores, Fundació Tàpies, 2014; No Song to Sing, ADN Platform, 2015. Però, per a la construcció de l’imaginari sonor, els festivals han estat determinants. Entre d’altres, el Festival LEM, les Nits Digitals de Vic o el Sonar, un referent de la música sintètica. (1) Hi ha una  escissió entre la introducció de les idees de les avantguardes i el llarg silenci després de la Guerra Civil espanyola i el franquisme. Robert Gerhard va portar a Catalunya la música dodecafònica i les experimentacions de l’avantguarda musical. La renovació a partir dels anys 50 va arribar amb figures com ara Joan Guinjoan, que va adaptar el concepte del quotidià en oposició al transcendent, o Mestres Quadreny, que introdueix la instal·lació sonora, l’atzar o la música electroacústica. Peça per a serra mecànica (1954) és pionera aquí de la música concreta. L’imaginari sonor de les noves músiques, però, connecta més aviat directament amb les respostes contestatàries de Fluxus o del ‘punk’, a través de l’art crític i subversiu.   (2) Berenguer, José Manuel. “Ruidos y sonidos: mundos y gentes”.  Dossier Espais Sonors (Pàg. 8-10) Pàg. 10.  (3) Donaire, Lola “Entre la destresa i el desastre”. A Vacca. Entre la destresa i el desastre. Granollers, Museu de Granollers, 2010. (Pàg. 13-42). Pàg. 37.  (4) Zush. Entrevista amb Judith Clares. Mosaic, Barcelona, UOC, 2003. http://www.uoc.edu/artnodes/espai/esp/art/evru_entrev0503/evru_entrev0503.pdf A la imatge,  Martín Messier. Field. Festival Sonar, un referent de la música sintètica que se celebra a Barcelona del 16 al 18 de juny.