Visca el conflicte!

Cap al 2002, en una de les edicions dels tallers i fòrums de discussió de la QUAM que va organitzar Martí Perán, hi va participar el crític d’art i de literatura mexicà Rubén Gallo. En la seva xerrada va parlar de l’obra d’artistes mexicans dels anys noranta com ara Daniela Rossell i els seus retrats de dones riques posant davant de les seves possessions o Miguel Calderón i Yoshua Okón quan robaven ràdios de cotxes, Yoshua extorquia policies de Mèxic D.F. perquè simulessin violència o Miguel filmava un pare i el seu fill disparant les seves armes. En la seva conferència, Rubén Gallo sumava més exemples d’artistes que treballaven sobre la violència, la impunitat, l’extorsió o l’ostentació, i de fenòmens propis de la megalòpolis mexicana com ara els venedors de carrer de “tocs” (descàrregues elèctriques compartides) o l’èxit entre els joves rics de les prostitutes marcides i marcades per la mala vida, les drogues i el pas dels anys. En definitiva, mostrava que el que havien fet els artistes de Mèxic era ben poc: bàsicament deixar una càmera i gravar; la potent i conflictiva realitat del context s’ocupava de la resta. La conclusió de Rubén Gallo era que el que feia interessant l’art mexicà, i que havia provocat la seva explosió en els anys noranta, no era tant l’art com Mèxic. En definitiva, ratificava aquella sentència de Robert Filliou que sostenia que “l’art és allò que fa que la vida sigui més interessant que l’art”. 24 milions d’habitants que viuen en una mena d’anarquia autoorganitzada, perquè no hi ha cap manera d’organitzar allò; una violència que es destapa i explota com la pólvora recoberta d’una extrema amabilitat en les maneres; distàncies enormes que converteixen els retards i les esperes en normalitat; la riquesa més ostentosa i blindada acompanyada de pobresa miserable... No descobreixo res que cap visitant de Mèxic no hagi observat. Mèxic viu el conflicte, és conflicte. I per això és un terreny fèrtil. Serà terrible, però el paradigma segons el qual l’art i la creació en general es nodreixen del conflicte continua vigent. I fins i tot hauríem de convenir que és saludable que sigui així. O, més ben dit, que l’estrany o problemàtic és que, si hi ha conflicte, més gran o més petit, aquest no sorgeixi, quedi enterrat i es dissimuli. Així es posa en marxa una equació perversa segons la qual per demostrar que una societat és sana (sigui el que sigui una societat sana) la seva producció artística ha de ser-ho també: art bonic, art il·lustratiu i art sense conflicte demostrarien que vivim en una societat resolta. I això sí que converteix una societat en insana. Pensava en tot això a Mèxic. Però, com sempre, en fer-ho pensava en Barcelona. En si hi ha o no hi ha conflicte, en si aflora o no aflora i en si, més aviat, es pretén que no aflori i que llavors (com ha passat) a la mínima espurna exploti tot. Així que la millor teràpia seria que ens anéssim acostumant al conflicte, a conviure amb aquest i a mostrar-lo. Compte amb l’art avorrit! A la imatge, Daniela Rossell i la seva filla, a la sala d’estar. Sèrie “Riques i famoses”, 2000.