París: de Fontserè a Barceló

“París no s’acaba mai”, pregonava Ernest Hemingway. I la veritat és que aquesta ciutat no acaba mai de reportar alegries, almenys a la comunitat catalana. Recentment, he visitat la capital francesa per veure com es batejava amb tots els honors l’artista Miquel Barceló, que amb una doble exposició a la Biblioteca Nacional de França i al Museu Picasso, després d’estrenar reforma. La mostra del Picasso s’obria amb una pintura expressionista gegant del Floquet de Neu, posa de manifest altra vegada el seu protagonisme en l’àmbit internacional i el seu reconeixement al país veí. El París d’avui, sacsejat per atemptats però amb una potència artística envejable, recull la seva immigració per prendre posició. Barceló és igual de parisenc que d’illenc i, a més, parla de Ramon Llull –enguany Any Llull– en la seva darrera gran intervenció als vidres de la Biblioteca Nacional. Tot un happening efímer, fet amb fang de les Illes, que Jaume Roures de Mediapro ja estan documentant per preparar-ne un film.

París també és la nova fundació Louis Vuitton, situada en un lloc privilegiat i edificada amb luxe asiàtic per Frank Gehry, o el Jeu de Paume –centre nacional de fotografia– encapçalat des de fa 10 anys per la gestora cultural catalana Marta Gili, que també és coneguda i reconeguda dins l’ecosistema institucional francès. Però la ciutat de les llums, per a la meva retina, és el seguit d’imatges en blanc i negre que va plasmar en la dècada dels 60 l’ull fotogràfic de Carles Fontserè. Aquest polifacètic homenot, del qual enguany es commemora el centenari del seu naixement amb tot d’actes que tinc el privilegi de coordinar, va immortalitzar amb escenes quotidianes una ciutat sense les massificacions actuals, amb un deix encara melangiós i casolà, lluny de les tensions i la hiperactivitat del turisme actual. Un París rotund però en què la humanitat del cos a cos es traspuava de manera essencial. El juny que ve, el Centre Cultural Terrassa dóna el tret de sortida en l’àmbit expositiu a l’Any Fontserè, amb una completa exhibició de totes les imatges de París i de diferents països del món, on l’autor va deixar la persistència de la seva mirada. Un Fontserè fotoperiodista de primer nivell que comença a sortir de l’anonimat artisticofotogràfic. Així doncs, el París de Carles Fontserè a Miquel Barceló ha evolucionat, però la petja catalana continua present, com per exemple amb la família de Xavier Valls, el pintor que va fer de París el seu punt de referència.

www.carlesfontsere.cat

A la imatge, Carles Fontserè. Home llegint el diari a la Place de la Concorde de París. 1963. Treball preliminar extret d’un full de contacte. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany.