cabosanroque, un món inacabat de sons

Amb els anys, cabosanroque ha anat ampliant el seu registre de sons d’una manera tan especial, amb objectes i màquines sonores tan singulars, que el seu univers sonor ha esdevingut una autèntica caixa de sorpreses. cabosanroque va néixer com a col·lectiu musical el 2001 amb el nom d’un vell transatlàntic. Començà a ser conegut com a grup musical de característiques no convencionals, a cavall entre el grup de rock i el grup teatral, els concerts del qual se situaven entre el concert musical, la performance i l’obra teatral. Però, ben aviat, el món sonor de cabosanroque es va anar definint per les sonoritats insòlites que aportaven els seus nous i rars instruments musicals. A poc a poc, les màquines sonores, controlades per ordinador comencen a tenir una autonomia que les converteix en veritables artefactes i instruments artístics i sonors. L’Orquestra mecànica de la França Xica, la més ambiciosa de les màquines sonores, construïda el 2009, que s’ha anat ampliant al llarg dels anys fins a arribar el 2015 a la seva estructura complexa actual amb cinc mòduls, amb secció de vents, de cordes, de bidons, de paelles i d’aigua, constitueix un punt i a part en el món sonor de cabosanroque. L’Orquestra mecànica de la França Xica, un multiinstrument mecànic, controlat per ordinador, permet compondre, amb les seves seccions de vents, percussió i corda, però també amb les seccions d’aigua i fluids o mecanismes, amb característiques tímbriques molt diferents de les d’una orquestra simfònica convencional. El 2011, cabosanroque va crear amb Carles Santos un concert per a piano i orquestra mecànica, que va donar lloc a l’espectacle Maquinofòbiapianolera (2011-2013). Amb l’Orquestra mecànica de la França Xica, cabosanroque ha voltat per mig món. Un pas més enllà és el que porta cabosanroque, ja amb el nucli essencial format per Roger Aixut, arquitecte de formació, i Laia Torrents, enginyera industrial, a realitzar instal·lacions sonores i a pensar i construir objectes i màquines sonores a partir d’experiències i espais concrets. La instal·lació sonora Los árboles aullaron (2012), mostrada a la Fonoteca Nacional de México, a Mèxic DF, està conformada per un extraordinari conjunt de sis arbres o artefactes sonors, sis collages mecànics realitzats amb objectes populars i materials recollits al carrer durant una llarga estada a Mèxic: Arbre d’olles de peltre, Percussió de bidons, Bidó de cintes mètriques, Agrupació de lliris, Arbre d’ampolles i Arbre metal·lòfon. El so metàl·lic produït pels percutors damunt les olles i els bidons, o pel moviment de les cintes mètriques, contrasta vivament amb el so de vent produït per l’aire que sorgeix de les campanes d’unes làmpades-lliris o de l’aire que llisca dins d’unes botelles de vidre plenes d’aigua… La força visual d’aquestes peces d’estructures orgàniques, amb colors virolats, en moviment, juntament amb els sons exòtics que generen, ens transporta al paisatge al·lucinatori d’un dels capítols de Sota el volcà, la gran novel·la de Malcolm Lowry. La descripció dels objectes que inclou Tres tristos trons (2012) ens pot donar una idea del collage sonor ric i complex que pot generar una de les darreres màquines sonores construïdes per cabosanroque: crani de gos, màquina d’escriure, motors, pintes, percussions de molles, planxa, timbals, caixa de banjo, bombo, gong, llauna, bloc, barres metàl·liques, bordonera, plats, molla fregada, goma elàstica, caixa de reverb, electroimant, espiral de rellotge i setrill de corones. No és estrany que Laia Torrents i Roger Aixut s’arrisquin a fer concerts amb aquest sorprenent i delirant instrument. I és que qualsevol objecte, com ens va mostrar John Cage, pot generar un so insospitat, només cal saber-lo trobar. I la imaginación onírica i patafísica de cabocancoque no té límits. Així, de la sèrie Bestiari, unes llaunes de dissolvent amb les pues d’una pinta poden arribar a ser unes Granotes (2011), i uns cascos d’esgrima amb una cinta mètrica poden esdevenir uns Escarabats (2011). L’inacabat món sonor de cabosanroque tot just comença a ser escoltat i a ser visible en tota la seva potència. L’exposició i instal·lació sonora La cobla patafísica (2015-2001), presentada a Arts Santa Mònica el 2015, va permetre poder contemplar i escoltar tots els instruments i màquines sonores construïdes des del 2001. Dins d’un espai tancat i il·luminat en penombra, entre cortines de vellut vermell, l’experiència única de poder escoltar en la intimitat les composicions inèdites i els sons estranys i bells generats per aquest heteròclit i meravellós conjunt de màquines sonores és d’aquelles que no s’obliden mai. L’art sonor obre actualment nous i inesperats camins en el panorama sempre dens i reiteratiu de l’art contemporani. I no és habitual de veure sorgir artistes comparables, en aquest camp, als que han estat, per exemple, Christian Marclay o Janet Cardiff & George Bures Miller. No hi ha dubte que el camí que obre cabosanroque en les seves darreres instal·lacions sonores és un dels més fascinants, enigmàtics i impactants de l’art sonor del nostre temps. A la imatge, cabosanroque, Arbre d'olles de peltre (detall). Foto, Inga Knölke.