Lluís Bassat, un col·leccionista compromés amb l'art català

Al darrere de la història professional del publicista Lluís Bassat (Barcelona, 1941) aflora el relat d’un col·leccionista compromès amb l’art català de la segona meitat del segle XX, que no dissimula la seva passió per l’obra de Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Jaume Plensa (entre un llarg etcètera) i que parla amb un entusiasme contagiós dels orígens de la seva vasta col·lecció de pintura i escultura. Val la pena girar la vista enrere i començar pels inicis, per comprendre els ets i uts de la Col·lecció Carmen i Lluís Bassat, que es pot veure, amb un cicle d’exposicions temporals, a la bella Nau Gaudí de Mataró. El col·leccionista rememora amb certa nostàlgia quan, a finals dels seixanta, van comprar un quadre, pagat a terminis, al pintor Àngel Jové. Aquest és l’aperitiu del camí que començarien en la dècada dels setanta, que aplega fins al dia d’avui i que en xifres es tradueix en: 2.300 pintures, 400 escultures i un incipient recull de fotografia. L’any 1973, Bassat adquireix, a la galeria Adrià, una segona obra, l’enigmàtica Banyista, de Xavier Serra de Rivera. Encara ara s’entreté a descriure l’escena representada intentant desxifrar el gest de la dona nua ajupida amb una mà dins l’aigua, en una habitació amb la porta entreoberta. De l’Adrià, comandada per Francesc Mestre, Bassat en va sortir amb un quadre i com a soci amb el 35% de la galeria. D’aquesta manera va esdevenir, diguem-ne, galerista accidental fins que, set anys després, es clausurà l’espai. Durant aquell període va ampliar la seva col·lecció i va conèixer els artistes que li agradaven: “Em vaig anar enamorant de l’art contemporani.” La galeria treballava amb Francesc Artigau, Rafael Armengol, Guinovart, Ràfols-Casamada, amb propostes que basculaven entre l’abstracció i les noves figuracions. Del programa divulgatiu Col·lecció Bassat d’Art Contemporani, que TV2 va emetre pels volts del 2013 i que ell mateix presentava, és oportú recuperar l’expressió que, tot parlant de com mirar i comprar art, va emprar en una ocasió: “L’art és com un perfum, és suficient que t’agradi.” Amb més de quatre dècades de col·leccionisme a les espatlles, reconeix la cita com a lema. “Sempre hem comprat per gust, per plaer. Mai ens ho hem plantejat com una inversió. Tot el que he guanyat està penjat a les parets. Amb la meva dona, amb qui ens coneixem de quan teníem 15 i 16 anys, ens hem anat formant junts fins a arribar al punt que ens emocionen els mateixos quadres.” Bassat justifica la col·lecció -–que també inclou Eduard Arranz-Bravo, Manolo Millares, Zush, Maria Girona, Manuel Boix...– pel seu compromís amb els artistes coetanis. “És l’art que em correspon a mi, el de la meva època.” Visita museus, galeries, cases de subhastes, tallers i fires. No fa gaire que ha estat a Arco i ArtMadrid, d’on ha tornat amb unes quantes fotografies (diu que el seu pare hi tenia traça i guarda algunes instantànies que va fer de La Chunga al Somorrostro). Gaudeix de l’obra i de la relació (sovint d’estreta amistat) amb els creadors. Assegura que recorda la història que s’amaga al darrere de cada peça. El cas de l’impressionant Rostoll, de Guinovart, que hi ha al seu despatx, n’és un exemple. “Als setanta viatjava molt a Nova York –explica– i vaig pensar que Guinovart es mereixia una exposició a la ciutat. Vaig anar a la galeria Martha Jackson, que tenia obra de Tàpies, i em van dir que no exposaven artistes que no estiguessin en un museu. Després de reunir-me sense èxit amb el director del MOMA, vaig aconseguir que el Guggenheim acceptés uns Guinovart. Finalment, la galerista va accedir a rebre’ns. L’artista li va portar una peça de petit format preciosa i, a canvi, li donaren un Tàpies de la mateixa mida. Un temps després, la galeria l’incloïa en una col·lectiva i el Museu de Brooklyn li dedicava una antològica –comenta satisfet–. A la tornada, en Guinovart, agraït, em va regalar aquesta obra meravellosa.” Saltem unes quantes dècades i ens plantem als ben entrats dos mil. Amb la creació del Museu d’Art Contemporani de Mataró, a la Nau Gaudí, on, fins a l’octubre, s’exposa Col·lecció Bassat anys 80 –una tria de prop de noranta peces d’una vintena d’artistes, entre els quals destaquen Joan Brossa, Perejaume, Antonio Saura, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Josep Uclés i Alfons Borrell– hi ha la intenció de cobrir el buit que ha deixat l’administració. “A Catalunya no hi ha cap museu on es pugui veure de manera permanent l’obra dels artistes catalans, excepte, és clar, de Picasso, Miró, Dalí, i Tàpies, que tenen fundació, i algunes obres de Guinovart a Agramunt. Hi ha un gruix de creadors contemporanis catalans, o que han exposat habitualment aquí, que no estan representats de manera fixa en un museu –reivindica–, com ara el cas de Ràfols-Casamada. Mentre no ho facin les institucions públiques, ho haurem de continuar fent gent com Vila Casas, Suñol o jo mateix.” Abaixa el to per anunciar content que la col·lecció “comença a viatjar”. Està pendent tancar un acord amb el MEAM de Barcelona per exposar l’art realista i algunes peces ja s’han mostrat a Calella i Alcobendas. “La gran notícia és que una trentena d’obres se’n van a Sofia, al Museu Nacional de Bulgària. No em pot fer més il·lusió que part de la col·lecció visiti el lloc on van néixer els meus avis paterns”, i esbossa un gran somriure. A la imatge, Josep Guinovart. Rostoll.