"Crítica efectual de la comprensió de l'obra d'art", de Ricard Silvestre

Col·laborador de la revista Bonart i del setmanari El Temps, Ricard Silvestre exerceix com a professor i crític d’art a la Universitat de València – Estudi General. Ara reuneix en un volum brillant i fondo els seus articles compromesos amb la llengua, la cultura i l’art del país des de la seva particular òptica artística, filosòfica i pedagògica. El llibre recull l’aproximació teòrica i pràctica a l’exercici de la crítica d’art contemporània. L’argumentació estètica de Silvestre planteja l’anàlisi de les intervencions sociopolítiques actuals posant de manifest la poca connexió entre cultura, ciutadania i govern. El balanç del fet artístic contemporani per part de Silvestre resulta, com bé diu Romà de la Calle al pròleg d’aquesta edició, titulat Els flexibles teixits de la crítica d’art i la vida quotidiana, una crítica artística “com a paideia i com a pràctica de l’escriptura / de la lectura, resoltes en intercanvi sagaç i compromès”.

Ricard Silvestre té la intenció de contribuir a consolidar el mètode socràtic anterior a l’arribada d’internet i l’intercanvi documental sense profunditat. El llibre, en conseqüència, reflexiona sobre la pràctica crítica i els seus fonaments hermenèutics. L’autor destaca l’espai hostil on ha hagut de treballar tots aquests anys: el seu País Valencià, dominat per un poder que ha banalitzat fins a la vulgarització més extrema la cultura i la seva gestió. Un govern que ha entorpit l’actualitat de l’art valencià obsessionat per dur a terme un setge brutal contra la llengua catalana, menyspreada des de les institucions polítiques, restringida a l’àmbit escolar i desacreditada com a vehicle de comunicació i d’expressió normal. Ricard Silvestre és l’únic crític d’art que escriu en valencià, bàsicament perquè, afortunadament, manté una consciència identitària i una concepció pròpia del món i de l’art.

Crítica efectual s’estructura en dues grans parts. En la primera, De la comprensió de l’obra d’art, Silvestre indaga els conceptes de percepció, de forma i de llengua i els relaciona amb la disciplina artística. En la segona, A través de la pràctica, l’autor aporta un seguit de textos crítics en què ètica i estètica es donen la mà a partir d’exemples concrets que ofereixen un mosaic de l’estat de la cultura i l’art valencians i on, en paral·lel, es planteja sense pèls a la llengua, tant la malaltia de la creativitat, la desconcertant dinàmica expositiva, com l’art contemporani en l’espai públic. També medita amb arguments de pes sobre els malsons instal·lats als museus, els avanços i les reculades, la comèdia de l’art i l’art com a comèdia. Planteja la desesperança de l’oblit de la “poètica de l’artista” i el grotesc de la tecnologia. Una societat narcotitzada ha de començar per comprendre l’art. Així podrà generar discurs, opinar, debatre i, en definitiva, pensar.