Mestre de la llum i el color, no es pot obviar en l’obra de Sorolla una altra destresa: la de bastir excel·lents composicions amb un notori domini del dibuix i de la perspectiva. Al darrere de les delectables pintures que va deixar, i centrant-nos en els paisatges marins, s’oculta l’obstinada recerca basada en apunts, esbossos i notes de color, que havien d’armar l’estructura de les futures escenes. En la seva febre creativa, el pintor en va realitzar un gran nombre, que constaten la tasca ingent per assentar els fonaments dels esplèndids llenços.
Brillants, d’efectista percepció i de suposada fortuïta impressió, la producció i qualitat de les marines de Sorolla són admirables. Com la majoria de paisatgistes precedents i contemporanis –naturalistes, impressionistes o modernistes...–, Sorolla exercitaria el llapis i el pinzell en indrets reals, a plein air –o pintat al sol, que en deia ell– per retratar atmosferes d’intensa claror, bromeres i diàfanes reverberacions, alhora que retenia la vida que transcorria arran d’aigua. Imatges de barques, d’homes i dones feinejant, dels jocs dels banyistes o de personatges ociosos vagarejant vora mar, van ser-ne els protagonistes. Escenes amb segell propi que s’afiguren instantànies per una àgil pinzellada fruit del mateix nervi que portava l’autor a treballar sense treva.
L’atenció d’aquest no només es fixava, per tant, en efectes i sensacions, sinó que pretenia també copsar el moviment i la vitalitat dels qui habitaven els paratges. L’interès per l’element popular, que sabem constant en la seva pintura, es combinava amb la presència de distingides i allerades figures. De fet, Sorolla parava tant esment a l’emoció estètica com a la crònica social, això sí, amanida de traces costumistes. I tots dos assumptes resultarien ben agradosos a l’ull de l’acomodada elit que li procuraria aviat un distingit estatus.
En la seva sociologia de l’art, Vicenç Furió reflexiona sobre la imitació que fa l’art de la vida i de com la vida es pot veure a través de l’art. Aborda, d’altra banda, el simple però complex i plural efecte creat per l’obra d’art en l’espectador. Aplicats a Sorolla, són dos aspectes que esdevenen significatius en la seva naturalesa pictòrica i posterior empremta pública. El seu estil, entre el realisme pintoresc i un impressionisme fet a mida, d’argument poc arriscat però de moderna execució, va arrelar de ple en el gust i l’ideari artístic espanyol més aparent i patri, alhora que triomfava a l’estranger, mentre els cenacles intel·lectuals d’esperit inquiet el qualificaven de superficial i excessiu.
L’exposició Sorolla. Apunts a la sorra, aterra del 23 de juny al 2 d’octubre a CaixaForum Girona. Punt i seguit de la mostra precedent dedicada als colors sorollians del mar, persisteix en la voluntat de donar a conèixer el Sorolla més recòndit, entregat al silenciós work in progress del seu procés creatiu.
A la imatge, Sorolla. Sota el tendal. Platja de Zarautz. 1910.