"Diana Palmer" de Manuel Costa-Pau

Nascut a Garriguella el fatídic any 1936 i traspassat a Gaüses aquest 2016, l’editor, novel·lista, pensador, poeta i activista Manuel Costa-Pau situa la seva darrera novel·la a l’Empordà de la postguerra. L’autor té l’aval d’una extensa trajectòria que comença amb el poemari Mont perdut (1955) i que, després de dècades portant a terme la tasca d’editor, va reprendre amb una obra iniciada amb Turistes, sirenes i gent del país (1964) i amb una assídua presència als mitjans de comunicació (com ara Tele Expres). El compromís absolut de Costa-Pau amb la llengua i la literatura catalanes és digne de menció. Subversiu, apassionat, impetuós i vital, l’editor de Llibres del Segle escriu amb una verbositat torrencial que dignifica l’idioma i el celebra. Lector minuciós i enciclopèdic, l’any 2012 va rebre el premi Liberpress de literatura en reconeixement a la seva trajectòria, la ingent tasca editorial i el seu compromís amb la llengua i la llibertat. Sota l’empara d’Òmnium Cultural, va ser un dels introductors del català a l’escola.  Diana Palmer és el segon llibre de la trilogia iniciada amb Janna i que havia d’acabar amb Àfrica, manuscrit que revisà fins a darrera hora. Hi llegim la vida d’en Nun, en un flashback continu fins a la seva infantesa a la vila de Portbou als anys quaranta, en plena Espanya franquista i angoixant, on arriba amb els seus pares quan té vuit anys i ja ha viscut l’exili francès. Costa-Pau combina ficció i assaig basat en experiències i records personals convenientment passats pel sedàs de la literatura. La mare d’en Nun, la Diana Palmer, és una dona revolucionària i republicana que transmet al seu fill una visió determinada de l’univers, progressista i utòpica, per “no desesperar-se, somiar i creure que algun dia arribarà quelcom molt millor”. La vida quotidiana d’uns vailets, centrats en el Nun, que es retroba amb un paisatge empordanès, és una brúixola que denota el temps polític i social d’un règim que es debat cap a una progressiva projecció europea. Costa-Pau sap reconstruir l’època en què el Pirineu va ser convertit en una “muralla inexpugnable” per uns “ocupants” que el lector aviat identifica amb els que van derrocar la república legalment constituïda per la via salvatge del cop d’estat militar i la guerra. Manuel Costa-Pau va escriure regularment a la revista clandestina La Jirafa i es va interessar pel teatre d’agitació política. Col·laborador habitual dels diaris El Correo Catalán i Telexpress, va treballar a la redacció de l’Enciclopèdia Universal Espasa-Calpe, més endavant, va dirigir l’edició catalana d’Alfaguara. La seva consideració sobre la realitat que li tocà viure sempre va anar lligada a la necessitat de transformar-la. I d’aquí el seu compromís polític, que va néixer ja en oberta oposició a la dictadura franquista i que no va abandonar mai. Ha marxat, però el seu nom sempre serà sinònim de llibertat.