Josep Amat, l'art de pintar la ciutat

Fa vint-i-cinc anys moria a Barcelona el pintor Josep Amat. En la línia figurativa d’artistes com ara Mompou, Bosch Roger, Durancamps o Grau Sala, tot i que alguns d’ells de més edat, un independent i poc acadèmic Amat deixaria la seva empremta en un segle XX tenyit de llums i ombres. Es va formar a la Llotja, però abans fou alumne de Nicanor Vázquez, que l’influencià en el traç del dibuix. Conegué de prop dues figures cabdals de la pintura catalana: Sunyer i Mir, amb aquest últim establí una entranyable relació personal i n’adoptà alguns trets estilístics en l’obra primerenca. L’any 1922, Amat compartia la primera experiència expositiva amb un Dalí també debutant, i el 1928 es mostrava en solitari a les alternatives Galeries Dalmau. Pocs anys després visitaria París en més d’una ocasió per endinsar-se en el seu solatge artístic, un aprenentatge en viu i en directe que es va veure estroncat per la guerra. El pintor visqué les incerteses de l’anomenada generació perduda, però va reorientar la seva trajectòria professional quan a principis dels anys quaranta es va convertir en habitual de la Sala Parés i va ingressar com a professor a l’Escola de Belles Arts. De vida cultural activa, va formar part de La Colla, un cercle intel·lectual i artístic en el qual s’aplegaven amics i col·legues que compartien inquietuds i circumstàncies, i que la pintora Olga Sacharoff va immortalitzar en dos magnífics llenços. A Sant Feliu de Guíxols, vila molt lligada a la vida personal i artística d’Amat, va compartir vivències amb Josep Pla, Gaziel, Garreta, Artigas i Miquel Villà. Amat exposà també en establiments artístics –Syra, Laietanes o La Pinacoteca– i participà en esdeveniments oficials referents de Barcelona. Fou present en exposicions de Madrid, París, Brussel·les i l’Havana, entre altres capitals. Ben atent a les vicissituds artístiques contemporànies, fou àvid lector de l’efímera revista Art i va signar la crida, el 1959, a favor del projecte de museu d’art actual d’Alexandre Cirici. Va destacar per ser un hàbil cronista pictòric dels carrers i places barcelonins i dels característics paisatges parisencs, ciutat a la qual prengué el pols vital a fons des de distintes perspectives del seu entorn proper, durant totes les hores del dia i sota tot tipus d’estats atmosfèrics. S’ha subratllat l’afinitat de l’obra de l’artista amb models postimpressionistes i vestigis fauvistes; el descobriment a París dels principals exponents del pleinairisme i la coneixença d’artistes com ara Dufy i Marquet degueren incidir en aquesta naturalesa pictòrica. El pintor, però, excedí aquest llegat per exercir un realisme alternatiu molt personal, mediterrani i ple de vitalitat, fruit d’una fusió d’expressions que es féu a mida. En aquest, hi domina la destresa per transmetre un retrat autèntic del paratge escollit, per àmplia i aèria que resultés la seva perspectiva, prenent com a base una execució dinàmica, de breus però encertades pinzellades, valentes combinacions cromàtiques i marcades línies verticals per construir-ne els volums. La Fundació Josep Amat promou enguany diversos actes commemoratius per recordar l’artista, amb motiu del 25è aniversari de la seva mort. El primer tingué com a escenari la Sala Parés. Aquest estiu, l’Espai Cendrós de Sant Feliu de Guíxols presentarà, del 16 de juliol al 18 de setembre, les exposicions Josep Amat. Les llums del passeig i Amat íntim, en les quals es mostrarà la pintura propera i sincera que ha atorgat personalitat pròpia i reconeixement al pintor en la successió de contextos artístics cada cop més plurals i heterogenis. A la imatge, Passeig, 1940 de Josep Amat.