Les transcendències plàstiques de Llimós

Robert Llimós, nat a Barcelona el 1943, d’antuvi reuní els dos condicionants bàsics, però també màgics, per ser artista pintor: el sentit pregon del color i el convenciment que són els colors els que acaben conformant, definint les formes, i  que, aquestes, són el resultat de com acabarem per entrellucar, cadascú de nosaltres, el món curiós en què estem. També, en un moment donat i també d’antuvi, sentí que les formes  –com ho feia amb els colors– s’havien  construït o es podien construir elaborant-les, conformant-les, servint-se de materials (filferros d’alumini, d’aram, d’altres metalls o d’altres productes industrials que permetessin al creador deixar-se anar pels impulsos i instints creatius que, tanmateix, sense aquell efluvi inicial de sentir-se recercador del que no es coneix, imposa al que és commogut pels misteris de la natura, la creació de formes. Afegim-hi una altra observació: que Llimós no diferencia la figura estrictament humana del paisatge global que ho envolta tot, perquè tot plegat és un entorn en què es configura l’ençà i el dellà, el que raja de l’imaginari individual i el que el món, la naturalesa, ofereix espontàniament. És per això que Llimós també sentí que potser l’home primitiu posseïa ja una ciència capaç de crear el que aparentment no existeix (una ciència prèvia, n’han dit alguns) i que, per aquells coneixements arcans de les combinatòries inèdites, fos capaç de crear tantes i tantes realitats tangibles com ens trobem incògnitament plasmades en diferents indrets de la geografia. No és només la tecnologia actual capaç de crear la innovació, sinó que també trobem la força i l’enginy en els homes que van viure, podríem dir, en l’aurora de la humanitat. Llimós ha elaborat, per realitat i experiència pròpia, tot un bagatge d’explicacions de l’inexplicable, però que és realitat i realitzable per tot aquell que se sent artista creador. Un bon dia, trobant-se Llimós artista en un indret geològicament especial –tanmateix la geologia natural especial és, també, creació de cada imaginari, si bé la natura pot ajudar o induir determinades formes preferentment a unes altres–, tingué la impressió i la sensació objectiva que es comunicava amb el que se’n diu l’incomunicable i que el contacte, la comunicació, es feia per mitjà de tècniques, instruments i procediments insòlits. Els alienígenes esdevenien, per Llimós, ens objectius reals, sensibles si més no a la seva sensibilitat real, concreta. Sobtadament ho comprengué tot, ho ha comprès tot: el que és determinant en aquest món és esdevenir un mira-estels, de cos afuat, coll llarg com el dels cignes i amb els ulls sempre esbatanats. Si més no, diu un comentarista seu, “la bellesa és el substrat de tot record”. No hi ha millor circumstància per conviure l’obra de Robert Llimós que la infinitud d’horitzons indefinibles del cel i del mar o els espais del castell de Benedormiens de Castell d’Aro, que, del 6 d’agost a l’11 de setembre del 2016, exposen Parelles, mostra de pintura i escultura comissariada per Bruna Costa i coordinada per Juanjo Gallardo. A la imatge, Robert Llimós. Lovers. 1990. Oli sobre tela.