Cada edició del festival Visa pour l’Image és una síntesi informativa dels esdeveniments més copçadors i dramàtics del curs i alhora un bany d’estètica. Com si d’un mercat de tendències es tractés, a cada canvi de temporada es presenten noves problemàtiques d’actualitat. L’any passat, l’Ebola i el simptomàtic atac a Charlie Hebdo; enguany, el curs està marcat pel Zika, la crisi migratòria a Europa i la creixent tensió amb les organitzacions terroristes i les seves accions per finançar-se i atacar. Al voltant d’aquests temes, s’exposen els reportatges de Felipe Dana, Yannis Behrakis, Aris Messinis o Yuri Kozyrev. De manera circumdant, com altres realitats en forma de baix continu, el Visa mostrarà també els treballs de Valerio Bispuri sobre els efectes de la droga Paco entre joves argentins; Peter Bauza, sobre l’experiència d’una comunitat sense sostre a Rio, tot fent constatar l’auge olímpic amb la realitat econòmica de moltes famílies del país; Frédéric Noy, al voltant de la marginalitat social dels homosexuals a l’est d’Àfrica, o el retrat quotidià de Corea del Nord i dels Estats Units mitjançant el mòbil de David Guttenfelder, entre altres reportatges fotoperiodístics.
A l’editorial de la present edició, Jean-François Leroy es qüestiona per què la fotografia del petit Aylan Kurdi, mort a la costa turca, i que tant ressò mediàtic va obtenir ara fa un any, no ha capgirat res. A la fal·làcia de l’objectivitat fotoperiodística, cal sumar-hi la de la seva capacitat de canviar el curs del món. Les dinàmiques socioculturals, polítiques i econòmiques globals responen a una complexitat d’interessos, ideologies o necessitats que una sola icona no pot subvertir. A més, l’espectacularitat visual dels mitjans de comunicació ha contribuït a una certa sedació de l’espectador-ciutadà contemporani que impedeix, juntament amb altres factors de la condició occidental postmoderna, copsar, empatitzar i comprometre’s amb una realitat de la qual tots som partícips. Però aquí ve possiblement la paradoxa: en l’estat actual de les coses, necessitem més que mai que aquesta informació circuli. On resideix, per tant, el nus de la contradicció?
El Visa és una bona ocasió per fer una ullada a una d’aquestes antinòmies, prestant atenció al sistema de valoració del fotoperiodisme i com aquest es desconnecta de la seva funció social i comunicativa. La majoria de les fotografies parlen del conflicte llunyà, com ara els llatinoamericans o africans; però els jutges pertanyen gairebé tots a la indústria occidental de la informació. Els Estats Units (The New York Times o Time Magazine), França (amb nombroses entitats participants com ara Le Monde o Le Figaro Magazine), igual que la Gran Bretanya, Itàlia, Alemanya i fins i tot Catalunya (El Periódico). Tres excepcions confirmen la norma, la Xina, Rússia i Turquia. És clar, la llista de publicacions i fotògrafs guanyadors de les edicions passades demostra l’efecte mirall: els mateixos que premien són els que tendeixen a resultar-ne premiats, en un circuit tancat de producció, circulació i recepció que té en el marc d’un festival cultural el seu espai de consagració.
Visa pour l’Image se celebra a Perpinyà del 27 d’agost a l’11 de setembre. Les exposicions s’hi podran veure del 29 d’agost al 13 de setembre.
Marina Calahorra, representació gironina
Del 27 d’agost al 10 de setembre, dins del Festival Off de Visa pour l’Image de Perpinyà, la guanyadora de la catorzena convocatòria de Joves fotògraf(e)s de les Comarques Gironines exposarà el seu projectre Mentawai, progrés o retrocés? a la Médiathèque de Perpinyà, al carrer Émile Zola. La inauguració s’ha programat de les 16 h a les 19 h del dia 27 d’agost.
La mostra està impulsada per Inspai, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, amb la voluntat de promoure la fotografia artística i documental, i alhora estimular els fotògrafs i fotògrafes a crear i desenvolupar projectes.
L’exposició consta d’un conjunt de trenta fotografies en color, per mitjà de les quals Marina Calahorra (Girona, 1988) deixa constància de la vida quotidiana dels mentawai. Durant anys, aquesta tribu indígena ha viscut d’acord amb els costums, la ideologia i els hàbits propis, fins que fa aproximadament vint anys un grup de missioners cristians van aparèixer a l’illa i els van suggerir de convertir-se a la seva religió. Aquests, però, no van intentar canviar els costums dels mentawai, a diferència del grup islàmic que ha aparegut a l’illa aquest últim any.
La construcció d’una mesquita enmig de la selva ha estat el primer pas del llarg projecte d’aquest grup islàmic per desenvolupar l’illa. Fer que les dones es tapin, que els nens vagin vestits, que es construeixi una escola on s’inculquin els valors de l’islam o que es disposi d’electricitat, de motos o de telèfons mòbils són algunes de les seves propostes.
Per desgràcia, el que s’amaga al darrere d’aquest pla no és res més que una altra maniobra del govern per reubicar els nadius en altres zones i poder així explotar la selva plantant-hi palmeres d’oli, tal com ja es fa, d’uns anys ençà, a la resta d’Indonèsia. La diferència és que a l’arxipèlag de Mentawai encara s’és a temps d’evitar un altre desastre mediambiental.
A les imatges, a dalt, un immigrant afganès saltant des del vaixell a l’illa grega de Lesbos. 19 d’octubre del 2015. © Yannis Behrakis/Reuters. A sota, Mentawai de Marina Calahorra.